HISTÒRIA ADÚLTERA

ESQUEMA DELS MODES DE PRODUCCIÓ

2009-07-04T14:16:00.000+02:00

DOSSIER D'HISTÒRIA II GES II

2009-06-14T20:37:00.002+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 9. LA GUERRA FREDA

2009-06-14T20:27:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 8. LA IIª GUERRA MUNDIAL

2009-06-14T20:03:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 7. ENTREGUERRES

2009-06-14T19:33:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 6. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

2009-06-14T19:24:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 5. LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA

2009-06-14T19:14:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 4. EL MOVIMENT OBRER

2009-06-14T19:05:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 3. L'IMPERIALISME COLONIAL, CINQUENA PART

2009-06-14T19:00:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 3. L'IMPERIALISME COLONIAL, QUARTA PART

2009-06-14T18:59:00.000+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 3. L'IMPERIALISME COLONIAL, TERCERA PART

2009-06-14T18:58:00.000+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 3. L'IMPERIALISME COLONIAL, SEGONA PART

2009-06-14T18:49:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 3. L'IMPERIALISME COLONIAL, PRIMERA PART

2009-06-14T18:48:00.000+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 2. LES REVOLUCIONS BURGESES, SEGONA PART

2009-06-14T18:14:00.001+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 2. LES REVOLUCIONS BURGESES, PRIMERA PART

2009-06-14T18:12:00.002+02:00

PRESENTACIONS HISTÒRIA II GES II: 1. LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

2009-06-14T17:19:00.002+02:00

DOSSIER DE GEOGRAFIA II GES II

2009-06-12T17:01:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA II GES II UD 3: URBANISME I SOCIETAT

2009-06-12T13:59:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA II GES II UD 2: L'ESPAI ECONÒMIC, 5ª PART

2009-06-12T13:56:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA II GES II UD 2: L'ESPAI ECONÒMIC, 4ª PART

2009-06-12T13:53:00.000+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA II GES II UD 2: L'ESPAI ECONÒMIC, 3ª PART

2009-06-12T13:40:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA II GES II UD 2: L'ESPAI ECONÒMIC, 2ª PART

2009-06-12T13:35:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA II GES II UD 2: L'ESPAI ECONÒMIC, 1ª PART

2009-06-12T13:32:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA II GES II UD 1: DEMOGRAFIA

2009-06-12T13:29:00.001+02:00

DOSSIER DE GEOGRAFIA I GES I

2009-06-12T13:25:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA I GES I UD 4 LES INTERVENCIONS HUMANES EN EL MEDI AMBIENT, 2ª PART: EL MEDI AMBIENT, LA DESFORESTACIÓ, LA CONTAMINACIÓ

2009-06-12T13:22:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA I GES I UD 4 LES INTERVENCIONS HUMANES EN EL MEDI AMBIENT, 1ª PART: IDENTIFICACIÓ DELS RISCOS AMBIENTALS D'ORIGEN NATURAL

2009-06-12T13:14:00.003+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA I GES I UD 3 CLIMES I PAISATGES, IVª PART

2009-06-12T13:05:00.003+02:00

LOCALITZACIÓ DE LES PRINCIPALS VARIETATS CLIMÀTIQUES A CATALUNYA I ESPANYA, LA NECESSITAT DE PROTEGIR ESL DIFERENTS PAISATGES

PRESENTACIONS GEOGRAFIA I GES I UD 3 CLIMES I PAISATGES IVª PART: CLIMA TROPICAL SEC, CLIMA DESÈRTIC

2009-06-12T12:56:00.001+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA I GES I CLIMES I PAISATGES UD3 IIIª PART:CLIMA MEDITERRANI, CLIMA OCEÀNIC, CLIMA CONTINENTAL, CLIMA EQUATORIAL, CLIMA TROPICAL

2009-06-12T12:49:00.003+02:00

PRESENTACIONS GEOGRAFIA I GES I UD 3 CLIMES I PAISATGES IIª PART: ZONES CLIMÀTIQUES, CLIMA POLAR, CLIMA DE MUNTANYA

2009-06-12T12:39:00.002+02:00

PRESENTACIÓ GEOGRAFIA I GES I UD 3 CLIMES I PAISATGES 2ª PART:ZONES CLIMÀTIQUES, CLIMA POLAR, CLIMA DE MUNTANYA

2009-06-11T10:45:00.003+02:00

PRESENTACIÓ GEOGRAFIA I GES I UD 3 CLIMES I PAISATGES 1ª PART: CONCEPTES GENERALS

2009-06-11T10:41:00.002+02:00

PRESENTACIÓ GEOGRAFIA I GES I UD 2, 5ª PART EUROPA

2009-06-11T10:36:00.002+02:00

PRESENTACIÓ GEOGRAFIA I GES I UD 2, 4ª PART OCEANIA

2009-06-11T10:32:00.001+02:00

GEOGRAFIA I GES I UD 2, 3ª PART AMÈRICA

2009-06-11T10:27:00.000+02:00

GEOGRAFIA I GES I UD 2, 2ª PART ÀSIA

2009-06-11T09:35:00.001+02:00

PRESENTACIÓ GEOGRAFIA I GES I UD 2, 1ª PART GENERAL, ÀFRICA

2009-06-10T20:13:00.002+02:00

GEOGRAFIA GES I UD 1. EL PLANETA TERRA

2009-06-10T19:59:00.001+02:00

LES CIÈNCIES SOCIALS PER A PERSONES ADULTES EN EL GRADUAT DE SECUNDÀRIA (GES) I LES PACFGS I CURS D' INFORMÀTICA

2008-10-10T12:16:00.009+02:00

Són per aquest any de 2008-2009 de canvis, el següent:

PRIMER TRIMESTRE: ACOLLIDA, AL NIVELL I (A)>>>> CIUTADANIA, DRETS HUMANS, SISTEMES POLÍTICS, CONFLICTES INTERNACIONALS I DEFENSA DEL MEDIAMBIENT; AL NIVELL II (B) >>>> MIGRACIONS

SEGON TRIMESTRE: SITUACIÓ, PER AMBDÓS NIVELLS (IA i 2B) >>>> GEOGRAFIA (pautada en física i social i econòmica)

TERCER TRIMESTRE: CULTURA (IA i 2B) >>>> HISTÒRIA (pautada en memòria, aprendre a pensar, construir la biografia individual i de la societat)

**** >>>> aplicacions a la realitat immediata:
1) ARTS I ARTISTES (La història de l'art del classicisme a 1991, subratllar l'acció de la dona i les minories com elements motor amb la diferència de classes de l'imaginari i el gust, potenciar les arts decoratives, la música i el cinema com a llenguatges clau)
2) RUBÍ FA FI: de la ciutat del Vallès, tot, del particular al general. La vil·la com a realitat als ulls del materialisme dialèctic.

**** >>>> per a les PACFGS Geografia Social i Econòmica o coneixements globals (no globalitzadors) per canalitzar tota l'energia de la formació professional.

**** >>>> per al curs d'Informàtica de nivell preliminar i inicial, facilitar coneixements i eines per millorar la qualitat de vida i transformar l'entorn en llibertat, justícia i igualtat econòmica.

NOU MÒDUL GES: ARTS I ARTISTES

2008-09-14T18:48:00.001+02:00

És un mòdul opcional de primer nivel del GES, amb una primera part que va des del classicisme grecoromà fins al barroc, us el podeu descarregar a http://afapaucasals.googlegroups.com/web/dossier+arts+i+artistes%2C+I+part+class-barroc%2C+GES+I.pdf?gda=m1WtaWwAAAB6JTHIS9hPRNUv2EI4RbJgB9CiVCwsseUUvonvzsIWsTreLn8zrHQMb8wzdbRZ1R3IeTLA5Lmi9Gzqxo4ZP3_DniWttPBM3Sl350YliGlmp9kcZsJimKx8GCnh8AOoTH-Xg86fBMZTYNvH3co5dYS7&gsc=bcplOwsAAABvaSwPbn2IFjUr6fs8xCFU

També podeu anar directament a la pàgina http://groups.google.com/group/afapaucasals/ on hi ha algunes instruccions per l'alumnat.

BALZAC I LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

2008-08-24T13:07:00.004+02:00

L'home és un animal discriminat manta de vegades a causa de la violència que exerceixen alguns homes sobre les seves parelles. Així per exemple, a la meva professió, per canviar de lloc de treball, aconseguir un que estigui més a l'aprop de casa, s'ha de fer un concurs on compte per sobre dels mèrits ordinaris, ser dona víctima de violència per part de la parella o exparella. Em sento discriminat i com a venjança transcriuré un paràgraf de Balzac que en certa manera també conté una certa violència. Ignoro si l'escriptor tenia problemes amb les dones, en tot cas el text és bo del tot. L'acompanyo amb una obra d'E. Munch, aquest sí que en tenia de problemes amb les dones. El text en qüestió el vaig penjar a la sala de professors de la meva escola i va ser arrencat, se suposa que per alguna professora sensible...

Era, però, una dona excel·lent
La senyora Grandet era una dona seca i magra, esgrogueïda com un codony, ensopida, aturada; una d'aquestes dones que talment han nascut per a ser tiranitzades. Tenia els ossos desenrotllats, el nas gros, el front també gros, grossos els ulls, i oferia, d'antuvi, una vaga semblança amb la fruita passada, que no té ni suc ni bruc. Les seves dents eren negres i escasses, tenia la boca pansida, el sotabarba semblava una sabatilla.
Honoré de Balzac. Eugénie Grandet. Barcelona, 2005. Pàg. 29.

D'aquí ningú no el podrà arrencar, suposo, a no ser que sigui denunciat com de contingut incorrecte... no crec no obstant.

MÚSICA INNOCENT

2008-08-20T19:48:00.008+02:00

L'art és innocent, però...

història adultera: NOVETAT! TOTA LA HISTÒRIA DE LA IMATGE PERSONAL EN TRES GRUPS: LA MODA, EL PENTINAT I EL MAQUILLATGE, VISITA-LES

2008-08-17T14:01:00.003+02:00

EN TRES CLICS >>>
http://groups.google.es/group/historia-moda
http://groups.google.com/group/historia-del-pentinat
http://groups.google.com/group/historia-del-maquillatge

HISTÒRIES DE LA MODA, EL PENTINAT I EL MAQUILLATGE EN TRES CLICS

2008-08-03T13:45:00.003+02:00

LES FOTOS DE LA BERTA

2008-07-27T14:30:00.003+02:00

EL NOU GES I LES CIÈNCIES SOCIALS: MÒDULS DE NIVELL II

2008-07-18T19:44:00.009+02:00

CIÈNCIES SOCIALS II I MOVIMENTS MIGRATORIS

Correspon a un mòdul de segon nivell i és monotemàtic: migracions. Per tant és clarrament de Geografia, amb la qual cosa el pes específic d'aquesta matèria puja considerablement en el nou GES. El dossier es pot baixar seguint les instruccions anotades al principi de la pàgina.

Els continguts curriculars són els següents:

Ciències socials II i moviments migratoris
Introducció

Els continguts d'aquest mòdul pretenen donar una visió àmplia i interdisciplinària dels fenòmens migratoris actuals. Utilitzant els coneixements bàsics d'ubicació espai-temps adquirits als mòduls Geografia I i Història I de primer nivell, es fa un repàs històric i geogràfic als fenòmens migratoris. D'altra banda, el mòdul pretén fer un treball de clarificació de conceptes i processos, en tant que la temàtica està subjecta a valoracions quotidianes molt exteses socialment però poc rigoroses. Tota aquesta visió geogràfica, històrica i teòrica està enfocada a permetre a l'alumnat fer una valoració amb diversos elements de judici sobre els reptes de futur que suposa el procés migratori que viu actualment el nostre país.

Continguts del mòdul

Continguts comuns
Obtenció d’informació relativa a situacions i conflictes de l’actualitat, a partir de diversos mitjans de comunicació , si s’escau, d’entrevists i enquestes, tot analitzant els seus antecedents històrics i establint relacions entre l’àmbit mundial i local.
Cerca, anàlisi i contrast d’informacions estadístiques, gràfics i mapes, així com de les informacions que ens proporciona els mitjans de comunicació. Contrast i valoració critica d’informacions diferents sobre un mateix fet o fenomen ,valorant solucions i alternatives als problema.
Ús de diferents fonts d’informació, especialment amb suport TIC, per contextualitzar els conceptes generals a fets de l’entorn proper , comunicant de forma argumentada els resultats de la recerca.
Reconeixement dels drets individuals i col·lectius, identificació i rebuig de les situacions de desigualtat, injustícia i discriminació que afecten persones i col·lectius del món actual.
Reflexió i debat sobre els reptes de la societat multicultural en relació a la convivència i la cohesió social, fonamentant les opinions pròpies i respectant les dels altres.
Obtenció d’informació relativa a situacions i conflictes de l’actualitat, a partir de diversos mitjans de comunicació i, si s’escau, d’entrevists i enquestes, tot analitzant els seus antecedents històrics i establint relacions entre l’àmbit mundial i local.
El fenomen migratori: conceptes i causes
Continguts
Identificació, anàlisi i interrelació de les bases econòmiques, socials i polítiques dels processos de migració.
Els fenòmens migratoris al llarg de la Història
Continguts
Anàlisi dels processos de migració des d'una vessant històrica, interrelacionant migració amb sistemes econòmics i nivells de desenvolupament.
Conèixer el procés d'immigració d'occitans a Catalunya al segle XVII, així com les seves conseqüències a nivell cultural, social i econòmic, i valorar els seus efectes a llarg termini.
Conèixer el procés d'emigracions d'europeus a Amèrica i Oceania al llarg del segle XIX, valorant l'impacte i les transformacions operades en aquests territoris.
Analitzar les conseqüències econòmiques, socials i culturals del procés migratori que visqué Catalunya a la meitat del segle XX.
Els fenòmens migratoris en l'actualitat
Continguts
Identificar les causes dels processos migratoris actuals.
Analitzar des d'una òptica mundial les xifres dels processos migratoris de l'actualitat, identificant-ne les causes.
Conèixer la dimensió dels processos migratoris actuals a Europa a partir de l'estudi de casos significatius o d'actualitat.
Identificar el pes econòmic, demogràfic, social i cultural de la immigració actual a Catalunya.
Valorar els reptes de futur que impliquen els actuals processos migratoris tant a nivell econòmic i social com a nivell cultural i religiós.

Continguts comuns amb altres àmbits

Àmbit comunicació
Domini de les tècniques argumentatives escrites bàsiques: comentaris de text, resums i expressió escrita d'opinions argumentades.
Adquisició d'habilitats comunicatives en situacions d'interacció oral, com els debats oberts i reglats.
Ús de fonts escrites del periodisme.

Àmbit científic tecnològic
Lectura i interpretació de dades estadístiques i de gràfics en suport convencional i digital.

Criteris d'avaluació
Dominar els procediments i conceptes de càlcul demogràfic vinculats als processos migratoris.
Identificar les causes dels processos migratoris i la seva mecànica demogràfica i econòmica.
Analitzar críticament els canvis socials, econòmics i demogràfics viscuts en els diferents grans processos migratoris tant a nivell mundial com a nivell català.
Analitzar críticament les oportunitats i els problemes que planteja el moviment migratori actual.
Valorar mitjançant el debat i el treball col·laboratiu els reptes de futur plantejats pel moviment migratori actual.

-oOo-

GEOGRAFIA II

Vista ja la Geografia Física al nivell I, ara toca atènyer els continguts de la Humana; és a dir socioeconomia. L'enllaç per descarregarse en pdf el mòdul aneu a cercar les instruccions al principi d'aquesta pàgina.

I els continguts curriculars oficials són:

Geografia II
Introducció

El mòdul Geografia II representa un aprofundiment del mòdul Geografia I, sobretot en els aspectes socials i econòmics de la geografia. L'objectiu principal d'aquest mòdul és donar un seguit d'eines a l'alumnat per tal de comprendre i valorar críticament la informació que rebem per múltiples canals.
Els continguts d'aquest mòdul responen a un enfocament ampli i humanístic de la geografia, basat en conèixer els diferents elements la dinàmica dels quals va donant forma i alhora modifica les nostres societats.
El mòdul Geografia II també serveix de punt de partida per al mòdul opcional la globalització, i molts dels seus conceptes apareixen situats en un context històric tant al mòdul Història II com al mòdul opcional Catalunya dins l'Espanya del segle XX.

Continguts del mòdul

Continguts comuns
Lectura i interpretació de mapes, plànols i imatges de diferents característiques i suports (convencionals i digitals).
Distinció entre riscos naturals i antròpics. Descripció d'alguns casos d'impacte mediambiental derivats de l'acció humana, especialment a Catalunya, cercant causes i conseqüències. Identificació dels diferents tipus de recursos naturals renovables i no renovables.
Ús d'instruments TIC amb tècniques per dibuixar, calcular i processar dades, així com per a la informació i la comunicació.
Ús de diferents fonts d’informació, especialment amb suport TIC, per contextualitzar els conceptes generals a fets de l’entorn proper, comunicant de forma argumentada els resultats de la recerca.
La població i la demografia
Continguts
Identificació dels principals conceptes demogràfics i comprensió de les seves dinàmiques.
Anàlisi de l'evolució històrica de la població a nivell local i mundial: poblament, dinàmiques demogràfiques i ritmes d'urbanització al llarg de la història. Identificació de les fonts per a l'estudi de la població (censos, padrons o registres).
Anàlisi del fenòmen migratori actual, quantificació i localització d'aquest fenòmen, tant a nivell mundial com local, i identificació de les seves causes i de les seves característiques específiques.
Economia i indústria
Continguts
Identificació dels tres sectors econòmics i comprensió de les seves dinàmiques internes i de la seva relació amb els nivells de desenvolupament.
Identificació de les principals zones industrials a nivell mundial i dels factors de localització industrial i la seva relació amb les xarxes de comunicació i transport. Anàlisi de l'evolució de l'activitat dels sectors secundari i terciari a Catalunya.
Comprensió de la relació entre serveis, societat del benestar i sistema contributiu. Classificació i anàlisi d'alguns serveis a nivell mundial i local. Identificació de la tendència a la terciarització de les societats actuals.
Valoració de les conseqüències de la globalització de l'economia, entre les quals la deslocalització industrial i les noves formes de comerç.
Urbanisme i societat
Continguts
Identificació de l'impacte dels processos productius, dels moviments de població i del creixement urbà sobre el territori.
Anàlisi sobre les formes de vida, dels problemes i de la gestió de les ciutats actuals, especialment a Catalunya i Espanya.

Continguts comuns amb els altres àmbits

Àmbit comunicació
Domini de les tècniques argumentatives escrites bàsiques: comentaris de text, resums i expressió escrita d'opinions argumentades.
Adquisició d'habilitats comunicatives en situacions d'interacció oral, com els debats oberts i reglats.
Àmbit científic tecnològic
Lectura i interpretació de dades estadístiques i de gràfics en suport convencional i digital.

Criteris d'avaluació
Interpretar les dinàmiques demogràfiques a partir de dades numèriques i gràfiques.
Descriure i analitzar les causes i l'impacte dels moviments migratoris actuals, fent especial atenció al cas català.
Localitzar i identificar les causes dels processos d'urbanització actuals, i relacionar-los amb el seu context regional i el nivell de desenvolupament.
Identificar els sectors econòmics i la seva relació amb els nivells de desenvolupament.
Analitzar aspectes del funcionament de l'economia en el món, destacant la interdependència entre països i el seu impacte en la realitat econòmica de l'entorn proper.
Caracteritzar els principals sistemes d'explotació agrària existents, identificant i exemplificant en el cas català algunes de les transformacions del món rural. Analitzar les relacions entre la producció d'aliments i la fam.
Utilitzar fonts diverses per obtenir informació sobre fets econòmics i socials de l'entorn i relacionar-los amb el context mundial. Comunicar les conclusions de forma organitzada i intel·ligible utilitzant els recursos TIC.
Realitzar treballs de síntesi i recerca sobre aspectes demogràfics, urbans i econòmics a Catalunya.

EL NOU GES I LES CIÈNCIES SOCIALS: MÒDULS DE NIVELL I

2008-07-18T19:01:00.012+02:00

Per descarregar-se els mòduls que es comenten tot seguit podeu anar als següents enllaços:

http://sites.google.com/site/histoart/el-nou-ges-loe-i-les-ci%C3%A8ncies-socials

o també

http://groups.google.com/group/afapaucasals/

Amb la promulgació de la LOE, el Graduat d'Educació Secundària per a persones adultes ha suprimit un curs i ha introduït modificacions en el currículum que han de ser operatives a partir del proper curs 2008-2009. De moment un hom comença a preparar els materials escaients, respectant aquest currículum, però adaptant-lo a allò que calgui segons el meu criteri i l'experiència de vuit cursos a l'esducació d'adults i quasi trenta a l'ensenyament secundari.

MODULS DE NIVELL I

CIÈNCIES SOCIALS I EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

És un mòdul nou, de fet tots ho són, però els de geografia i història de fet només canvien el títols, ja que els continguts són practicament els de sempre. Us el podeu descarregar mitjançant les instruccions anotades al principi d'aquesta pàgina.

El contingut curricular és el següent:

Ciències socials I i educació per a la ciutadania
Introducció

Ciències Socials I Educació per la ciutadania és un mòdul comú del primer nivell. En ell es presenta una sèrie de continguts que pretenen contribuir a la formació com a ciutadà dels alumnes, ja que els permetrà conèixer, analitzar i valorar la societat que l’envolta. Es fa una èmfasi especial en els temes del reconeixement del drets universals i la seva plasmació en el món actual, així com en els grans problemes a que s’enfronta la humanitat a l’inici del segle xxi. En aquest sentit, la utilització crítica dels mitjans de comunicació com a font d’informació adquireix una importància clau.
Aquest mòdul té continguts relacionats amb d’altres mòdul tant de primer com de segon nivell. Important pot ser la tasca d’introducció de conceptes que posteriorment seran desenvolupats en els mòduls d’història i geografia del segon nivell.
El desenvolupament d’aquest mòdul comú resultarà bàsic per l’assoliment de la competència social i ciutadana per a la inclusió en una societat global i multicultural i en menor grau en la de el coneixement i la interacció amb el món físic i per la sostenibilitat, sense perjudici del servei que realitzar per l’assoliment de competències de caire transversal.

Continguts del mòdul

Continguts comuns
Interpretació de la realitat que ens envolta a través dels mitjans de comunicació i actitud crítica davant els seus missatges, inclosos els publicitaris.
Expressió de judicis i opinions de forma argumentada.
Ús de diferents canals, incloses les TIC, com a mitjà d’obtenció d’informació vàlida.
Comunicació i valoració de les informacions a través de diversos formats.
Els Drets Humans
Continguts
Constatació de l’existència d’antecedents a la Declaració Universal dels Drets Humans.
Anàlisi de la Declaració Universal dels Drets Humans i presa de consciència de la seva vigència i necessitat.
Identificació de situacions d’incompliment d’aquests drets universals al món que ens envolta.
Valoració de la igualtat de drets entre homes i dones en qualsevol àmbit de relació.
Identificació i rebuig d’actituds discriminatòries per raons de gènere, ètnia, religió, o altres motius en diferents àmbits relacionals.
Reconeixement de la diversitat social, cultural, afectiva i d’opcions religioses i laiques que es manifesten al nostre entorn.
Identificació i anàlisi de les causes que provoquen situacions de marginació, desigualtat i injustícia social en el món.
Els sistemes polítics. La democràcia
Continguts
Reconeixement de diversos tipus de règims polítics.
Anàlisi de règims democràtics: orígens, models, principis, instruments, mecanismes de participació, organitzacions i la seva exemplificació a Espanya i Catalunya.
Reconeixement dels trets bàsics de la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia tot explorant els elements relatius al sistema polític que contemplen i el reflex dels drets humans dins d’ells.
Valoració de les diverses administracions en la prestacions de serveis públics i de la participació de la ciutadania en les institucions.

Conflictes internacionals en el món d’avui
Continguts
Anàlisi de les causes i conseqüències dels conflictes a nivell mundial en el món actual, identificant el paper dels organismes internacionals.
Coneixement de l’estructura i funcionament de l’ONU i el seu paper en la resolució de conflictes internacionals.
Reconeixement de les tasques desenvolupades per les organitzacions no governamentals i tipificació de la seva diversitat.
Un problema global: la cura del nostre entorn
Continguts
Defensa i cura de l’entorn i coneixement de les repercussions que tenen a nivell global les accions humanes sobre el medi.
Identificació de les principals amenaces i conseqüències mediambientals sobre la humanitat
Identificació de pràctiques alternatives en la gestió de recursos i d’estratègies de consum responsable.

Continguts comuns amb els altres àmbits

Àmbit de la comunicació
Participació en debats per tal d’expressar opinions i judicis propis i crítics.
Àmbit científic tècnic
Defensa i cura de l’entorn.

Criteris d’avaluació

Analitzar els principis bàsics de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Identificar situacions de violació dels drets humans.
Copsar situacions de desigualtat d’oportunitats per raó de gènere i rebutjar qualsevol forma de violència, inclosa la de gènere.
Conèixer diferents formes polítiques i veure les seves similituds i diferències, tot assenyalant les injustícies provocades per sistemes polítics autoritaris.
Reconèixer els principis de funcionament del sistema democràtic i la seva concreció a la Constitució i l’Estatut.
Reconèixer els principals serveis públics de les diferents administracions del nostre sistema democràtic.
Valorar les causes i conseqüències de conflictes internacionals d’avui
Conèixer la estructura bàsica i el funcionament de la ONU.
Valorar l’actuació de les organitzacions internacionals, governamentals o no, en els conflictes internacionals.
Conèixer els principals problemes mediambientals d’abast global i indicar i valorar formes de gestionar els recursos naturals de forma responsable.

-oOo-

GEOGRAFIA I

Fonamentalment són continguts de Geografia física que abans corresponien al 1r de GES (La Terra). Cal anar amb compte en no repetir-se ja que els apartats d'ecologia (contaminació, sostenibilitat) també apareixen en el mòdul anterior.

Us el podeu descarregar seguint les instruccions apuntades al começament d'aquesta pàgina.

El contingut curricular és el següent:

Geografia I
Introducció

Aquest és un mòdul comú per al primer nivell que pretén oferir i consolidar els coneixements bàsics sobre aspectes de geografia física que envolten l’alumne. Per aquest motiu, el mòdul ofereix una visió de conjunt del relleu, la hidrografia i els paisatges i climes al mateix temps que desenvolupa aquests continguts en uns espais més concrets i coneguts per l’alumne com són la Península Ibèrica i Catalunya. Per una altra part, i responent a una preocupació creixent a la nostra societat, s’ofereixen elements d’anàlisi de la intervenció de l’home sobre el medi i les conseqüències que se’n deriven.
Els continguts aquí presentats esdevindran una bona preparació per al mòdul Geografia II del segon nivell, així com per al mòdul optatiu Viatjar per Catalunya, i una base important per contextualitzar els continguts que es desenvoluparan en els diferents mòduls d’història d’aquest ensenyament.
El mòdul respon molt estrictament a la competència clau del coneixement i la interacció amb el món físic i per la sostenibilitat, ja que dóna els estris bàsics pel coneixement de l’entorn físic. A més és un bon instrument per desenvolupar competències claus de caràcter transversal com la de tractament de la informació i competència digital.

Continguts del mòdul

Continguts comuns
Lectura i interpretació de mapes, plànols i imatges de diferents característiques i suports.
Ús d’escales gràfiques i numèriques.
Identificació i ús de diferents tipus de fonts.
Coneixement del vocabulari geogràfic bàsic.
Utilització de les TIC com element de recerca i elaboració d’informació.
Valoració de les aportacions de diferents fonts en el coneixement del medi físic.
Valoració de la necessitat de protegir i difondre el patrimoni natural com a manifestació de riquesa i diversitat.
Comunicació i valoració de les informacions a través de diversos formats.
El planeta Terra
Continguts
Coneixement dels diferents astres que componen el Sistema Solar.
Determinació del conceptes de rotació, translació i eclipsi.
Coneixement de les diferents projeccions cartogràfics per representar la Terra.
Anàlisi dels elements de localització geogràfica localització geogràfica: punts cardinals, latitud i longitud.
Descripció de l’estructura del planeta Terra i de la seva dinàmica: capes que la conformen i tectònica de plaques.
Reconeixement de la distribució en l'espai de continents i oceans.
Relleu i hidrografia
Continguts
Tipificació dels principals elements del relleu.
Localització i identificació de les principals unitats de relleu del món, Espanya i Catalunya, com a escenari de les activitats humanes.
Definició dels elements que conformen la hidrografia.
Localització i identificació de les principals unitats hidrogràfiques del món, Espanya i Catalunya.
Climes i paisatges
Continguts
Identificació dels elements i factors bàsics del clima.
Descripció i localització de les principals varietats climàtiques del món per mitjà de l'elaboració i interpretació de climogrames.
Localització de les principals varietats climàtiques a Catalunya i Espanya
Anàlisi de la incidència de les activitats humanes sobre el clima.
Caracterització de diferents paisatges, amb especial atenció al territori català, espanyol i europeu, analitzant i descrivint els elements naturals i humans que els caracteritzen.
Valoració de la necessitat de protegir els diferents paisatges.
Les intervencions humanes en el medi
Continguts
Distinció entre riscos naturals i antròpics.
Descripció d'alguns casos d'impacte mediambiental derivats de l'acció humana, especialment a Catalunya, cercant causes i conseqüències.
Identificació dels diferents tipus de recursos naturals renovables i no renovables.
Valoració de les accions, tant individuals com col·lectives, que afavoreixen un desenvolupament sostenible.

Continguts comuns amb els altres àmbits

Àmbit de la comunicació
Producció de diversos tipus de textos orals, escrit i audiovisuals per compartir idees i coneixements.
Àmbit científic tècnic
Orientació i interpretació de l’espai. Lectura d’escales gràfica i numèrica.
Elaboració i lectura de gràfiques i taules estadístiques.
Identificació dels elements del paisatge i de l’impacte de l’activitat humana sobre el medi.
Valoració de la necessitat de preservar el patrimoni natural fent un ús sostenible dels recursos.
Utilització d’instruments TIC en l’elaboració d’informacions.

Criteris d’avaluació

Treure informació de plànols de diferents característiques i d’escales diverses i reconèixer elements del territori sota representacions espacials i gràfiques diverses.
Obtenir i analitzar informació a partir de fonts de tot tipus, incloses les TIC i transmetre-la en formats diversos: orals, escrits, audiovisuals o informàtics.
Descriure la situació del planeta Terra en l’Univers, i les seves característiques a escala global: moviments astronòmics, dinàmica interna, etc.
Situar els diversos elements que conformen el nostre entorn físic: relleu i hidrografia.
Distingir les principals condicions climàtiques del planeta.
Comparar i analitzar els principals paisatges i distingir-los en funció dels elements naturals i humanitzat que interaccionen.
Diferenciar els recursos renovables dels no renovables i els riscos naturals i antròpics. Identificar l’impacte de l’acció humana sobre el territori.

-oOo-

HISTÒRIA I

L'enllaç pel mòdul comú HISTÒRIA I de primer nivell del nou GES LOE, el trobareu al principi de la pàgina, abasta des de la prehistòria fins a l'edad moderna:

Tot seguit copio el currículum oficial.

Història I
Introducció

Amb aquest mòdul comú del primer nivell s’inicia l’estudi de la història en els ensenyaments de l’educació secundària per a adults. Per aquest motiu és bo consolidar la base cronològica necessària així com els conceptes de continuïtat i causalitat històrica. A partir d’una visió de conjunt i unitària de la història a través de les seves etapes es desenvolupa el mòdul al llarg de les societats preindustrials, fonamentalment europees, especialment en els seves característiques socioeconòmiques.
Els continguts d’aquest mòdul inicien l’estudi de la història que té posterior continuïtat amb el mòdul comú Història II i al mateix temps representa un referent històric per al mòdul optatiu art i artistes.
A més de les competències transversals que aquest mòdul pot ajudar a desenvolupar (comunicativa lingüística i audiovisual, tractament de la informació i competència digital i d’aprendre a aprendre), aquest mòdul es presenta com una base fonamental en l’assoliment de la competència social i ciutadana per a la inclusió en una societat global i multicultural al oferir instruments d’interpretació de la realitat present a través del seu devenir històric.

Continguts del mòdul

Continguts comuns
Aplicació de la representació gràfica al temps històric.
Ús de la periodització convencional i anàlisi de maneres de comptar el temps en altres cultures.
Valoració de la necessitat de protegir i difondre el patrimoni cultural com a manifestació de riquesa i diversitat.
Aplicació de les nocions històriques de canvi, continuïtat i simultaneïtat en diversos fenòmens històrics.
Distinció i ús de fonts documentals primàries i secundàries.
Exercitació de l’empatia històrica i establiment de relacions entre el passat i el present.
Cerca d’informació a través de diversos mitjans, incloses les TIC.
Comunicació i valoració de les informacions a través de diversos formats.
Fonts i divisions de la història. La prehistòria
Continguts
Tipificació i identificació de diferents tipus de fonts.
Coneixement de les divisions de la història.
Valoració de la cronologia com a element bàsic de l’estudi històric i assumpció del seu caràcter arbitrari.
Identificació dels trets essencials del naixement de la humanitat i la seva progressiva conformació.
Distinció dels diversos períodes que conformen la prehistòria.
Anàlisi de les formes de vida dels pobles prehistòrics.
El món antic
Continguts
Valoració dels factors que van permetre el desenvolupament de les primeres civilitzacions urbanes.
Anàlisi d'alguns elements de l'organització social, política i econòmica de la Grècia clàssica.
Identificació dels factors que van permetre la consolidació de l'Imperi Romà i dels que van provocar la seva crisi posterior.
Identificació del llegat cultural del món clàssic i valoració de les seves aportacions.
L’Europa feudal
Continguts
Aplicació de les nocions històriques de canvi, continuïtat i simultaneïtat en alguns exemples del món tardoantic.
Identificació dels trets bàsics de la societat, l'economia i els poders polítics a l'Europa feudal, incidint en els elements referits a la desigualtat legal dels estaments socials.
Aplicació de les nocions històriques de canvi i continuïtat en la interpretació de l'origen i l'expansió de l'Islam.
Anàlisi dels canvis econòmics i polítics de la Baixa Edat Mitjana, incidint especialment en l'auge de la vida urbana i del comerç i en els conflictes al món rural.
Anàlisi del paper de l'Església en la cultura i la mentalitat medievals.
Identificació dels estils artístics essencials de l’època medieval.

Elements bàsics del món modern
Continguts
Anàlisi dels instruments de canvi de l’època medieval a l’època moderna.
Anàlisis de l’evolució social, econòmica i política de l’Edat Moderna, amb un èmfasi especial en temes com l’ampliació del món conegut pels europeus o els conflictes religiosos que permetin cert grau de paral·lelisme amb situacions de l’actualitat.
Identificació dels estils artístics essencials de l’època moderna.

Continguts comuns amb els altres àmbits

Àmbit científic tècnic
Representació gràfica de freqüències temporals.
Àmbit de la comunicació
Producció de textos orals, escrit i audiovisuals usant el vocabulari adient.

Criteris d’avaluació

Distingir els períodes convencionals de la història i representar-los gràficament.
Valorar la relativitat cultural en les diferents maneres de comptar el temps.
Cercar informació en fonts diverses, incloses les TIC.
Comunicar i valorar la documentació històrica i artística per diversos mitjans, especialment a través de treball cooperatiu.
Descriure alguns trets socials, econòmics i culturals que caracteritzen el feudalisme.
Reconèixer els elements en l’evolució del món feudal fins l’aparició del món modern.
Reconèixer el paper de les religions en la configuració de les mentalitats de les societats de l’època medieval.
Distingir els trets fonamentals en la formació i evolució de l’estat modern
Analitzar alguns factors històrics de l’època moderna, particularment les causes i conseqüències de l’ampliació del món conegut i la reforma religiosa i relacionar-los amb fet i situacions de l’actualitat.
Valorar les aportacions d’altres civilitzacions.

-oOo-

CINEMA D'HISTÒRIA

2008-07-12T14:53:00.004+02:00

Antiguitat

FARAÓ (PHARAO). Dir. Jerzy Kawalerowicz (174 m. color). Interpr. George Zelnik, Brbr Bryl, Krisztina Mikolajewska, Piotr Pawloswki, J. Kawalerowicz. Fotografia: Jerzy Wojcik. Música: Adam Walacinski. Una producció polonesa dels Estudis de Lodz.

No apte per impacients i amants de l’acció trepidant. Una pel·lícula intel·ligent per a un espectador no un consumidor.

“Sinopsi:
A 1'antic Egipte, l'hereu del faraó s'enamora d'una jove jueva però és seduït per una sacerdotessa que l’incita a lluitar contra els assiris.

La imatge històrica del veritable Egipte ha estat sovint substituïda per 1'imaginari creat des de Hollywood. Sinuhé el egipcio, Tierra de faraones i, especialment, Cleopatra mostren un imperi de cartró pedra que el cinema nord-americà va bastir d'acord amb uns referents identificables pels espectadors del segle XX però probablement molt llunyans de la realitat. Faraó, en canvi, s'apropa a la història i els personatges immediatament posteriors a la vintena dinastia per oferir-ne un retrat que conjuga l'espectacle amb la reflexió política, la tensió dramàtica amb la versemblança històrica.

Sorprèn, d'entrada, que una cinematografia com la polonesa, en plena època socialista, apostés per una superproducció d'aquestes característiques. Rodat als escenaris naturals de Karnak, Luxor o la vall dels Reis, va mobilitzar la construcció de gegantescos decorats, l'aparició de quatre mil extres o un pressupost gairebé deu cops més elevat que la producció més cara rodada al seu país fins aquell moment. Es va presentar a1 Festival de Cannes del 1966 i va arribar als circuits d'art i assaig del nostre país en una còpia àmpliament mutilada pels censors.

Dos dels elements que caracteritzen Faraó - les relacions de poder i la importància decisiva que el sexe hi juga afectaven directament els principis controlats pel franquisme però resulten fonamentals dins dels plantejaments del film. Inspirat en la figura de Ramsès XIII, que va ser assassinat sense haver pogut ser coronat faraó després de la mort del seu pare, el realitzador Jerzy Kawalerowicz desenvolupa un curs d'estratègia política basat en el joc d'aliances, les fidelitats patriòtiques, el poder de les forces mercenàries, els canvis de rumb provocats per intrigants figures femenines o la decisiva influència dels estaments religiosos.

El resultat és un film èpic que no estalvia recursos ni espectacularitat, però que al mateix temps sap canviar de registre a l'hora de passar a les escenes més intimistes. Rodat amb una acurada planificació basada en les composicions que permet el format scope -un dels pitjors enemics de 1'exhibició cinematogràfica a través del televisor-i interpretat per actors desconeguts pel públic occidental, el film va ser objecte d'una reposició en versió íntegra que va arribar a les pantalles del nostre país, subtitulada en català, el desembre del 1981.”
(“Egipte” Esteve Riambau, diari Avui, 6 de setembre de 1997)

SINUHÉ, L’EGIPCI (THE EGYI'TIAN) (1954). DIRECTOR: Michael Curtiz. (134 MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL català. Intèrprets: Edmund Purdonl, Victor Mature, Jean Simmons, Peter Ustinov. Guió: Philip Dunne i Casey Robinson, Segons-la novel-la de Mika Waltari. FOTOGRAFIA: Leon Shamroy. MÚSICA: Bernard Hermann i Alfred Newinan. Una Producció Nord-Americana de Darryi, F. Zanuck per a la 20th Century Fox.

Útil per entendre el monoteisme, un atac d’epilèpsia, l’alcoholisme, l’esclavatge, el mode de producció asiàtic amb les castes, l’estament militar. Es justifica la guerra, apareix el profanador de tombes, l’immigració amb els hitites, el cerimonial de la momificació, la lepra, la cangrena, el magnicidi, la introducció del ferro...

“Hi ha pel·lícules de metges i pel·lícules sobre Egipte. L'egipci és un film sobre un home que acaba per esdevenir el metge del faraó. L'acció està situada històricament durant el regnat d'Akhnaton, vers el 1330 abans de Crist, però tant li fa. Fa tota la impressió que tant Mika Waltari, l’autor de la novel·la original, com Philip Dunne i Casey Robinson, els guionistes que la Fox va contractar per escriure la seva adaptació a la pantalla, van llençar els manuals d'història a les escombraries quan encara no havien passat de la introducció.

L'egipci respon, en canvi, a 1'estètica dels pèplums que Hollywood va potenciar quan el Sistema d'Estudis va començar a trontollar per culpa, entre d'altres motius, de la competència televisiva. Per fer honor als circumdants Ben-Hur o Ceopatra, la història de Sinuhé no dura menys de dures hores i quart. És a dir, el temps necessari per mostrar la cistella del nen abandonat a les aigües del Nil per no ser menys que Moisès, l'atzar que li permet salvar la vida del faraó en el curs d'una cacera de lleons i, finalment, la seva vida en una cort del faraó més plena d'embolics, problemes i enveges que la de la sarsuela del mateix títol. En aquest cas, 1'amor que el protagonista sent per una cortesana babilònica 1'obliga a abdicar de bona part dels seus privilegis, exiliar-se entre els hitites i tornar a Egipte per ser testimoni de més desgràcies que les provocades per les plagues.

Amb 1'excepció de la versemblança històrica i del sentit de les proporcions, no es pot dir que L'egipci no tingui tot allò que se li pot demanar a una superproducció de Hollywood. Fins i tot, humor; i, si és involuntari, tant és, resulta igualment eficient. D'espectacle tampoc no en falta i el planter d'actors cobreix les quotes de 1'star system.”

(“Metge del faraó” Esteve Riambau, diari Avui, 22 d’agost de 1998)

SPARTACUS (1960). DIRECTOR: Stanley Kubrick (196 MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL CASTELLÀ. INTÈRPRETS: Kirk Douglas, Jean Simmons, Laurence Olivier, Charles Laughton, Tony Curtis. Guió: Dalton Trumbo. FOTOGRAFIA: Russell Metty. Música: Alex North. UNA PRODUCCIÓ NORD-AMERICANA D'EDWARD LEWIS PER A BYRNA PRODUCTIONS.

No és el millor Kubrick però un hom es pot acostar a la figura de l’esclau que no té més ambició que la del rebel: invertir l’ordre social, no fer-lo més just.
“Després dels seus quatre primers llargmetratges -Fear and desire, El beso del asesino, Atracament perfecte i Senderos de gloria-, el realitzador nord-americà Stanley Kubrick havia demostrat les seves grans possibilitats expressives a través del cinema però era un perfecte desconegut per al gran públic. Per aquest motiu, quan Kirk Douglas -que ja havia protagonitzat Senderos de gloria- li va demanar que substituís Anthony Mann com a director d'Espartaco, una superproducció protagonitzada per grans monstres de la pantalla, Kubrick no s'ho va pensar dues vegades.

El guió procedia de la novel·la homònima de Howard Fast - un ex-militant comunista- i l'havia escrit Dalton Trumbo, una prestigiosa víctima de la Caça de Bruixes que havia seguit treballant amb diversos pseudònims. En conseqüència, la trajectòria d’aquest esclau que es rebel·la contra Roma i acaba convertint-se en una apologètica llegenda en favor de la llibertat, estava plena de referències ideològiques i d'un to polític veritablement insòlit en un Hollywood que tot just començava a sortir de la Guerra Freda.
Això no obstant, quan Kubrick es va fer càrrec del projecte, en la seva segona setmana de rodatge, va tractar d'imposar la seva òptica decididament individualista no sols davant la concepció que Trumbo tenia del personatge sinó també de la gegantesca maquinària industrial necessària per moure un producte d'aquestes característiques. El resultat final, evidentment, es ressent d'aquesta tensió interna amb un clar desequilibri entre les escenes més espectaculars i aquelles de caràcter més intimista.
Paradoxalment, en les primeres -com la gran batalla final entre els esclaus i les legions romanes- Kubrick es mostra excessivament fred i distant. En canvi, quan es mou en ambients tancats -com les primeres seqüències a 1'escola de gladiadors sap treure tot el partit dramàtic de la situació”.
(“Esclaus” Esteve Riambau, diari Avui, abril de 1996)

“En el año 73 a.C. un grupo de 78 esclavos escaparon de la escuela de gladiadores de Léntulo Baciato en Capua y, bajo el mando de un tracio llamado Espartaco, lograron levantar en armas a un ejército de 70.000 hombres, que mantuvo en jaque durante dos años a las legiones romanas, hasta que fueron vencidos por Craso y Popeyo. Howard Fast escribió una novela sobre tales techos, que Dalton Trumbo -rescatado de las listas negras por Kirk Douglas, productor del filme a través de su empresa Bryna- convirtió en un sólido guión que resalta la rebeldía desesperada de aquellos hombres, su organización, sus ansias de libertad y su postrer sacrificio.

En un principio la dirección del filme estuvo encomendada a Anthony Mann, pero este sucumbió a la semana de rodaje a las presiones de producción y Douglas entregó la batuta a Kubrick, que acababa de rodar con él "Senderos de gloria" y que también había sido despedido por Marlon Brando de "El rostro impenetrable". Kubrick casi reniega del filme, porque declara que no le gustaba un guión demasiado entregado a la lección moral derivada de una utopía e incidía poco en las contradicciones de unos personajes quizás demasiado lineales.
Con todo, "Espartaco" ha quedado como el único "filme de romanos" de ideología liberal, que toma abierto partido por los rebeldes y presenta al Imperio Romano como un nido de ambiciones sustentadas sobre la injusticia del poder político y económico. Las escenas de la batalla de Silaro son magníficas y están inspiradas en las que Eisenstein rodó para "Alexander Nevsky". La versión completa que ahora se exhibe incluye la famosa escena de requerimiento homosexual entre Olivier y Curtis, en la que la voz del actor inglés esta doblada por Anthony Hopkins.”
MANUEL QUINTO, art. La Vanguardia, abril 1996

Edat Moderna

AGUIRRE, LA CÓLERA DE DÉU (AGUIRRE , DER ZORN GOTTES (1972). DIRECTOR: Werner Herzog. (95 MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL CA'Í'ALÀ.. INTERPRETS: K1aus Kinski, Cecilia Rivera, Ruy Guerra, Helena Rojo. Guió: W. Herzog. Fotografia: Thomas Mauch. MúszcA: Popol Vuh. Una producció alemanya.

Sinopsi.-
Una expedició comandada per Francisco Pizarro emprèn la recerca de !a mítica ciutat d'El Dorado al bell mig de la selva amazònica. Lape de Aguirre controla progressivament el poder de l’expedició.

Complementat amb la novel·la de Sender, aquest film és una crítica despiatada sobre la cara oculta de la conquesta americana. Molt recomanable per a pobles colonitzats com el català.

“Lope de Aguirre és un personatge històric que ha fascinat creadors tan diversos com 1'escrïptor Ramon J. Sender o el cineasta Carlos Saura. Així doncs, no resulta sorprenent que encaixés a la perfecció dins l’univers de Werner Herzog. Fascinat per universos marginals que han generat films de diversos formats i estils sobre minusvalideses físiques i psíquiques o sobre un campió de salts d'esquí preocupat pels límits dels seus vols, el realitzador alemany va trobar el seu primer personatge històric -després vindrien Kaspar Hauser o Fitzcarraldo- en aquest conqueridor castellà que es va sublevar contra Pizarro en el curs d'una expedició a 1'Amazones per localitzar El Dorado.
Aquesta mítica ciutat integrament construïda amb or i sorgida de la imaginació dels indígenes va estimular la cobdícia dels colonitzadors i també la seva autodestrucció. Herzog recorre tangencialment a la versemblança històrica, certificada pel diari de viatge escrit pel capellà de 1'expedició, però prefereix derivar tota la seva atenció vers el procés obsessiu desenvolupat pel protagonista en el curs d'un viatge als límits de la raó.
Klaus Kinski, en el millor paper d'una vida artística consagrada al cinema d'espionatge o spaghetti westerns, aporta la seva mirada enlluernada i sense fons a la composició d'un personatge que encarna simultàniament la desmesura del poder, el fanatisme patriòtic i la follia de l'ambició.
En el context de la serena bellesa salvatge aportada pels escenaris naturals en els quals la pel·lícula es va rodar a cavall entre un tractament semidocumental i la poesia aportada per la banda sonora de Popol Vuh, els seus mètodes sanguinaris anihilen dissidents i no s'aturen davant de cap dels obstacles que s'interposen en el seu viatge sense retorn.
Precisament per aquest motiu, la fi del seu itinerari culmina en els cercles concèntrics que efectua damunt d'un rai tripulat per cadàvers. Un d'ells és el de la seva filla i la seva pèrdua està més a prop de la impossibilitat de 1'incest que de la compassió.
Aguirre és 1'últim supervivent d'una quimera que fracassa contra enemics invisibles, un nou Quixot enfrontat a molins que no són gegants, sinó 1'ombra d'una utopia convertida en un malson.”

(“El Dorado” Esteve Riambau, diari Avui, 14 de setembre de 1997)

“Herzog siempre ha tenido debilidad por los desequilibrados, por eso esta crónica de la conquista americana es menos un episodio histórico que el relato de una ambición enloquecida. Aguirre, segundón de una expedición en busca del mítico Eldorado, eliminará a todos sus jefes y se hará con el poder en la selva.”

(El Periódico de Catalunya, 14 de setembre de 1997)

Edat Contemporània

-Revolució Industrial

LA CIUTAT DELS PRODIGIS. DIRECCIÓ Mario Camus ACTORS Emma Suárez, Olivier Martínez, Joaquín Díaz, Toni Isbert, Joaquín Díaz. PAÍS Espanya (1998) DURADA 144 minuts. Color

De la gran novel·la sobre Barcelona no ha sortit la gran pel·lícula.

“Molts directors i productors van quedar fascinats per I'adaptació cinematogràfica de l’excel·lent novel·la d'Eduardo Mendoza, però va ser finalment Mario Camus qui va dirigir aquesta costosa producció, que relata una història d'ascens social a la Barcelona d'entre segles, quan l'ocàs del XIX deixava veure en l'horitzó polític i social la nova ciutat dels prodigis. Malgrat el repartiment d'aires internacionals -Emma Suárez enfrontada a l'itinerant actor francès Olivier Martínez- i la laboriosa reconstrucció, la pel·lícula resulta massa monòtona i academicista.
Recrea els convulsos canvis socials de Barcelona a finals del segle XIX, on la confrontació de les diferents classes socials es barreja amb l'expansió d'una ciutat que ja ha enderrocat les muralles i prepara l'Exposició del 1888.. Drama.
Molts directors i productors es van encapritxar de l'adaptació cinematogràfica de I'excel•lent novel-la d'Eduardo Mendoza, però va ser finalment Mario Camus qui va dirigir la producció, que relata una hist8ria d'ascens social en la Barcelona d'entre segles, quan 1'ocàs del XIX deixava veure a 1'horitzó polític i social la nova ciutat dels prodigis. Tot i el bon repartiment, resulta massa monòtona i discursiva.”
(Quim CASAS, El Períodico de Catalunya, novembre de 2001)

Iª Guerra Mundial

CAMINS DE GLÒRIA (PATHS OF GLORY) (1957)- DIRECTOR: Stanley Kubrick (86 MINUTS, VERSIÓ DOBLADA AL CATALÀ) Intèrprets Kirk Douglas, Ralph Meeker, Adolphe Menjou. Guió: Stanley Kubrick i Jim Thompson. Fotografia: George Krause. Música: Gerald Fried. Producció nord-americana de James B. Harris.

Sinopsi
Un coronel de l’exèrcit francès, durant 1a Iª Guerra Mundial, rep una ordre suïcida dels seus superiors. El fracàs implica la mort de tres innocents.

L’absurd de la guerra reflectit amb contundència i eficàcia, tot i que sembla que sense masses conseqüències. Sembla que ni polítics ni militars entenen de bon cinema.

“Stanley Kubrick :era un jove realitzador nord-americà que havia fet la seva carrera al marge
de Hollywood quan, després d'Atracament perfecte - un excitant triller que va merèixer els elogis d'Orson Welles- va seguir la seva prestigiosa trajectòria amb l'adaptació d'una novel·la autobiogràfica de Humphrey Cobb. L'experiència d'aquest soldat canadenc que havia lluitat a Europa durant la Primera Guerra Mundial reflectia les execucions pour l'exemple que l’exèrcit francès portava a terme entre els seus homes per evitar la covardia i les desercions, i causava així unes dues mil baixes que, posteriorment, van ser moralment rehabilitades.
Gràcies a la col·laboració de Kirk Douglas, en la seva doble funció de productor i protagonista -que després repetiria a Espartaco- Kubrick va gaudir d'un pressupost suficient per poder rodar als voltants de Munic, i reproduir així la confrontació existent entre els elegants palaus habitats per generals que viuen 1a guerra com un joc i donen ordres amb l'únic benefici d'un ascens en la seva fulla de serveis i les trinxeres plenes de fang en les quals milers d'homes es disposen a morir d'un enemic que Kubrick - com després faria a La chaqueta metálica- insinua però no mostra. En canvi, el realitzador nord-americà subratlla aquestes contradiccions amb dos tipus de moviments de càmera ben diferenciats, ja que, mentre el seu moviment en els estrets passadissos de les trinxeres sempre segueix una trajectòria frontal que permet reflectir 1'evident preocupació del coronel que es troba atrapat entre 1'obligació de complir una ordre absurda i 1'evidència del sacrifici inútil dels seus homes, en els elegants salons del palau, la càmera es desplaça horitzontalment per mostrar les escenes d'un judici absolutament arbitrari.
Construït al voltant d'un guió implacable - en el qual va intervenir 1'escriptor policíac Jim Thompson-, el film depura doncs qualsevol element superficial per dirigir tota la seva càrrega crítica contra la jerarquia militar, en una denúncia que l'exèrcit francès mai va digerir. L'estrena a Brussel·les va provocar aldarulls públics i una intervenció de 1'ambaixada francesa. La censura d'aquest país el va prohibir durant catorze anys i Camins de glòria tampoc es va estrenar ni a Suïssa - curiosament solidària amb la reputació pública de l’exèrcit francès- ni al nostre país fins ben entrada la democràcia - després d'una aïllada projecció en el Festival de Sant Sebastià el 1980-, cosa que confirmava la vigència del dur al·legat antimilitarista expressat per un film decididament exemplar.”
(“Contra la guerra”, Esteve Riambau, diari Avui, 14 de juny de 1996)

JOHNNY COGIÓ SU FUSIL (JOHNNY GOT HIS GUN). DIRECTOR: Dalton Trumbo (107 MINUTS, COLOR ! BLANC I NEGRE). Intèrprets : Timothy Bottoms, Kathy Fields, Jason Robards. EUA, 1971.

Sinopsi. Durant la Primera Guerra Mundial, un noi ha quedat cec en la batalla i ha perdut les extremitats.

Drama antibel·licista benintencionat i colpidor. Film prohibit durant el franquisme. Un dels al·legats més durs contra la guerra i el militarisme.

Revolució mexicana (1910-1917)

VIVA ZAPATA (1952). DIRECTOR: Elia Kazan (113 MINUTS, BLANC I NEGRE). VERSIÓ DOBLADA AL CATALÀ. Intèrprets: Marlon Brando, Jean Peters, Anthony Quinn, Arnold Moss. Guió: John Steinbeck. FOTOGRAFIA: Joe MacDonald. Música: Alfred Newman. Una producció nord-americana de Darryi. F. Zanuck per a la 20th Century Fox.

Sinopsi. Un jove camperol mexicà dirigeix una revolta contra els propietaris de les terres.
La revolució eclipsada per la soviètica vista en plena guerra freda.

“Després d' Un tramvia anomenat desig, Marlon Brando va tornar a col·laborar amb el realitzador Elia Kazan. El material de partida era immillorable, però els aires que corrien per Hollywood en plena era del maccarthysme no eren precisament favorables al caire social que John Steinbeck havia imprès al seu guió sobre la figura d'Emiliano Zapata, el camperol que es va rebel·lar contra la tirania del dictador Porfirio Díaz. El govern mexicà va declinar qualsevol col·laboració perquè no aprovaven el seu punt de vista ideològic. En canvi, Kazan va convèncer els estudis de la Fox que el resultat no seria procomunista.
El realitzador corroboraria les seves paraules amb una declaració voluntària davant la Comissió d'Activitats Antíamericanes i la delació d'una sèrie de militants del Partit Comunista nord-americà. Al film, estrenat un mes després d'aquesta confessió política, aquesta tendència ideològica hi és palesa a través de la denúncia de la corrupció del poder i d'una apologia de la delació que Kazan magnificaria al seu següent film, La llei del silenci. Això no obstant, valoracions polítiques a banda, darrere cada una de les imatges de Viva Zapata s'aprecia la sòlida dramatúrgia de Kazan, les influències procedents del film que Sergei Eisenstein havia rodat a Mèxic i la consistent interpretació de Brando.
Durant el rodatge, l'actor va discutir diversos cops amb el realitzador. En una ocasió no estava d'acord amb 1'impecable vestit blanc que lluïa el personatge i es va presentar al plató cobert de llot i amb 1'excusa que havia relliscat. També prescindia dels dobles i, muntant a cavall, es va ferir en un genoll. En 1'escena en què lluita amb el personatge encarnat per Anthony Quinn, la baralla sembla tan real que existeixen dubtes raonables sobre si ambdós actors van saldar davant les càmeres algunes comptes pendents de 1'època de Broadway quan Quinn va substituir Brando en la versió teatral d' Un tramvia anomenat desig.”
(“Revolució”, Esteve Riambau, diari Avui, 11 de febrer de 1999)

República i Guerra Civil espanyola

LA PLAÇA DEL DIAMANT (1982) DIRECTOR: Francesc Betriu (110 MINUTS, COLOR). VERSIÓ ORIGINAL CATALANA. INTÈRPRETS: Sílvia Munt, Lluís Homar, Joaquim Cardona, Elisenda Ribas, Guió: F. Beiriu, Benet Rossell i Gustau Hernández. FOTOGRAFIA: Raul Artigot. Música: Ramon Muntaner. Una producció catalana de Figaro Films en col·laboració amb TVE.

Bastant pedagògica, manté prou bé l’interès al llarg del metratge.

“La plaça del Diamant, una de les grans fites de la literatura catalana contemporània, ja havia constituït 1'obscur objecte del desig de diversos cineastes catalans que aspiraven a traslladar-la a la pantalla. L’escriptora li va cedir els drets a Jaime Camino durant la dècada dels 60 i Antoni Ribas va ser un altre pretendent destacat d'aquesta crònica barcelonina centrada en el barri de Gràcia i que abasta des de poc abans de la proclamació de la República fins als tèrbols anys de la postguerra.
Dificultats diverses, essencialment derivades d'una censura molt més oberta sobre el paper escrit que sobre les imatges projectades a la pantalla, van ajornar el projecte. Però ja en període democràtic, Francesc Betriu va abandonar la seva adscripció a la comèdia estripada -Corazón solitario, Furia española- per abordar una primera aproximació històrica a la qual després seguirien Réquiem por un campesino español i Vida privada. El context de la nova política de subvencions administratives afavoria aquest gènere cinematogràfic de recuperació històrica, però la producció es va muntar amb un doble objectiu: un llargmetratge destinat a 1'exhibició en sales cinematogràfiques i una sèrie en quatre capítols per ser emesa a través de la petita pantalla.
Vistes les dues versions, 1a segona supera àmpliament la primera, com també succeeix en d'altres casos il·lustres (el Fanny & Alexander de Bergman o el Ludwig de Visconti). El llarg itinerari personal i familiar de la Colometa, metàfora d'un poble amb ganes de viure però que ha de patir en silenci les conseqüències d'una derrota i la posterior repressió política, necessita un ritme que s'ajusta molt millor a les quatre hores televisives que a les menys de dues cinematogràfiques. D'altra banda, les dimensions de la petita pantalla també afavoreixen una planificació molt més agraïda quan se centra en el rostre dels personatges i no en els plans generals, que delaten uns mitjans de producció menys generosos del que seria desitjable. En qualsevol cas, va constituir un esforç important i la descoberta de Sílvia Munt.”
(“Colometa”, Esteve Riambau, diari Avui, 12 de novembre de 1999)

L’ESPOIR – SIERRA DE TERUEL. Dir. André Malraux, França-Espanya (1937/1939) Intèrprets: André Mejuto, Nicolas Rodriguez . Blan i negre. 71 m.
Sinopsi. L'Espanya republicana i els seus combats, filmats sota l mirada d’un Malraux aviador, aventurer i militant.
Un film líric i fraternal, amb un final col·lectiu d’una bellesa a l’estil Eisenstein.
“Una pel·lícula acabada a mig fe”. Així definia l’escriptor Max Aub el final del rodatge de la pel·lícula “Sierra de Teruel”, esdevingut a París el juliol de 1939, malgrat que la filmació havia començat a Barcelona un any abans, en plena Guerra Civil espanyola. De l’epopeia que va suposar la gravació bé en podria sortir un documental més interessant que la mateixa pel·lícula. Actors-soldat interpretant-se a si mateixos, material bèl·lic utilitzat per gravar ficció sobre la realitat de la guerra, bombardejos de pel·lícula interromputs per bombardejos enemics sobre la ciutat. Aquesta és la història d’una odissea cinematogràfica on l’esperança va quedar només per al títol.
El principi de la fi comença un 26 de gener de 1939, dia en què l’exèrcit franquista pren Barcelona i l’equip de gravació de “Sierra de Teruel” es veu forçat a fugir a França per la frontera pirinenca. El finançament de la pel·lícula per part del govern republicà i el seu argument obertament antifeixista converteixen els seus promotors, amb André Malraux i Max Aub al capdavant, en fugitius de la dictadura de dretes que s’ensenyoreix d’Espanya amb el fals argument de les armes.
“Sierra de Teruel” narra les peripècies d’un esquadró d’aviació republicà que prepara un atac aeri a una base enemiga i la posterior destrucció d’un pont. Un cop complerts victoriosament tots dos objectius, un dels avions que retorna a zona republicana perd el control i s’estavella contra una muntanya. El final de la pel·lícula mostra la col·laboració dels habitants d’un poble proper en el rescat dels morts i ferits que són traslladats del lloc de l’accident al poble, on els espera una ambulància. La pel·lícula es basa en la novel·la “L’Espoir” (“L’Esperança”), d’André Malraux –director de la seva primera i última pel·lícula--, que, al seu torn, recrea fets verídics esdevinguts durant la Guerra Civil a la batalla de Terol, on Malraux va participar al front d’un grup de brigadistes internacionals.
El govern de Juan Negrín va sol·licitar a André Malraux –que ja devia haver-hi pensat—que realitzés una pel·lícula que publicités la causa republicana a l'estranger. L'escriptor francès va contactar amb Max Aub, que es convertiria en el seu inestimable escuder a les tasques de direcció. La Subsecretaria de Propaganda va posar a la seva disposició els mitjans necessaris i els millors actors del moment. El nucli de "Sierra de Teruel" va ser filmat als estudis de gravació Orphea, situats a Montjuïc, i al camp d'aviació del Prat de Llobregat, on es va arribar a utilitzar avions de l'exèrcit republicà per al rodatge d'algunes escenes de la pel·lícula.
El final va ser rodat a Collbató, al peu de Montserrat. L'elecció d'aquest escenari va ser, en certa manera, atzarosa, ja que va sorgir de la impossibilitat de gravar als escenaris reals que narra Malraux a "L'Espoir", a la serra de Gúdar, a Terol, al voltant de la població de Linares de Mora. La província de Terol havia estat ocupada mesos abans per tropes lleials a Franco. Davant aquesta inclemència bèl·lica, va aoparèixer la possibilitat de gravar les seqüències finals al sud de França, a la vall d'Isère. Però el temps es llançava al damunt, i per això es va optar per Montserrat, un massís imposant a 30 quilòmetres de Barcelona. L'equip de rodatge es va traslladar a Collbató, on van trobar la complicitat dels seus habitants, convertits en improvisats actors i actrius, autèntics protagonistes del final de la pel·lícula. L'última seqüència demanava un alt nombre de figurants que havien de formar la comitiva fúnebre que acompanyava la baixada dels morts i ferits a l'accident de l'avió, que eren traslladats en lliteres i a lloms d'ases amb ajuda de la població local. L'escena del xoc del bimotor contra la muntanya es va gravar amb la instal·lació d'una càmera en un dels vagons del funicular de Montserrat.
Com a acte final de la pel·lícula, la comitiva arriba al poble. Allí els espera la resta de la població, que aixeca els punys en senyal d'homenatge popular als lluitadors contra l'alçament franquista; entre ells diversos brigadistes i el pagès que havia informat sobre la ubicació del camp d'aviació enemiga. L'escena guanya en simbolisme de resistència si pensem que el final de la pel·lícula va ser ideat per Malraux i Aub a França, quan l'esperança republicana ja havia estat aniquilada. "Derrotats però no vençuts", sembla voler dir l'emotiva imatge de tot un poble amb les mans alçades, tot i ser conscients del tràgic desenllaç bèl·lic.
L'equip de rodatge de "Sierra de Teruel" es va refugiar a França, amb un camió amb els rotlles sense muntar i un tros d'avioneta imprescindible per a la gravació d'algunes escenes. André Malraux i Max Aub es traslladen a París i allà, als estudis Joinville, treballen intensament en l'acabat de la pel·lícula, que finalitzen el juliol e 1939. Un acabat a mitges, com diria Max Aub, perquè més d'una quarta part de les escenes previstes al guió no van poder ser rodades.
Un cop finalitzada la pel·lícula comença la història de la seva distribució, tant o més rocambolesca que el rodatge. Al final de 1939 és prohibida pel govern de dretes francès. Quan els nazis envaeixen França, el rastre de l'original s'esvaeix al traster de la Història. Algunes investigacions afirmen que va ser destruït per la Gestapo. La misteriosa aparició d'unes còpies clandestines trobades a París al final de la guerra salva "Sierra de Teruel" d'un etern eclipsi. L'abril de 1945 és reposada a França i obté el premi Louis Delluc de la Cinemateca Francesa; potser l'única alegria que podem esmentar en aquest article sobre el film. Llavors la pel·lícula ja havia sofert diversos canvis imposats pel seu nou distribuïdor francès: el canvi de nom (de "Sierra de Teruel" a "L'Espoir"), l'afegitó d'un discurs de Maurice Schumann, líder de la Resistència que havia alliberat França del nazisme i, el pitjor de tot, l'eliminació d'algunes escenes del final de la pel·lícula. Pel que sembla, quan el 1958 Malraux va veure la nova versió a França, se li va fer estranya per aquests canvis.
La distribució de "Sierra de Teruel" va ser lenta i recollia la nostàlgia republicana d'una esperança que va poder ser i no havia estat. El 1947 és projectada als Estats Units, amb poc èxit de crítica i públic. El 1962, al cinema Las Américas de Ciudad de México. El mateix Max Aub havia intentat el 1945 recuperar-ne una còpia que hi havia a Nova York per distribuir-la per Mèxic. També es va projectar a Veneçuela, Argentina i l'Uruguai, sempre en cercles propers a l'exili espanyol.
Tanmateix, van haver de passar 38 anys del rodatge perquè "Sierra de Teruel" pogués ser estrenada a l'Estat espanyol. L'esdeveniment –a penes recollit per la premsa de l'època— va tenir lloc el 28 de gener de 1977 a la Fundació Miró, a pocs metres d'on va ser rodada, els estudis Orphea aleshores ja desapareguts. "Sierra de Teruel" formava part de la programació de l'exposició "Espanya: avantguarda social i artística", que s'havia estrenat a la Biennal de Venècia l'any anterior. La mostra també va ser objecte de polèmica, ja que va ser considerada "propaganda roja" pel acòlits franquistes. Eren moments de transició cap a un nou sistema polític després de la mort de Franco, però encara ressonaven veus que demanaven la regressió a funestos temps passats.
Max Aub va ser l'encarregat de traduir del francès al castellà el guió original, que va ser publicat per Ediciones Era (Mèxic, 1968). Al pròleg, l'autor d'"El laberint màgic" afirma: "Sierra de Teruel viene a ser la expresión del fin de un mundo que habíamos soñado con cierta esperanza, quién sabe si cierta."
Perquè, al capdavall, l'esperança va ser l'últim que es va perdre. “
(Paco Inclán - Fundació Max Aub. 13 d’abril de 2005 )

Entreguerres

EL GRAN DICTADOR. (The great dictator). Direcció, producció i guió: Charles Chaplin (Estats Units, 1940) Fotografia: Karl Struss i Roland Totheroh Música: eredith Wilson i Charles Chaplin. Direcció artística: J. Russell Spencer. Muntatge: Willard Nico. Interpretació: Charles Chaplin (El barber jueu / Adenoid Hynkel, dictador de Tomania), Paulette Goddard (Hannah), Jack Oakie (Benzino Napaloni, dictador de Bacteria), Reginald Gardiner (Schulz), Henry Daniell (Garbitsch), Billy Gilbert (Herring), Maurice Moscovich (Senyor Jaeckel), Emma Dunn (Senyora Jaeckel), Bernard Gorcey (Senyor Mann).Duració: 124 minuts

Sinopsi. Un barber jueu que va combatre amb l'exèrcit de Tomania a la primera guerra mundial torna a casa seva anys després de la fi del conflicte. Amnèsic a causa d'un accident d'avió, no recorda pràcticament res de la seva vida passada i no coneix la situació política actual del país: Adenoid Hynkel, un dictador feixista i racista, ha arribat al poder i ha iniciat la persecució del poble jueu, a qui considera responsable de la situació de crisi que viu el país. Paral·lelament, Hynkel i els seus col·laboradors han començat a preparar una ofensiva militar destinada a la conquesta de tot el món.

Incombustible crítica a tots els totalitarismes.

LA CAÍDA DE LOS DIOSES (LA CADUTA DEGLI DEI) (1969). DIRECTOR: Luchino Visconti (155 MINUTS, COLOR). VERSIÓ ORIGINAL SUBTITULADA EN CASTELLÀ. INTÈRPRETS: Dirk Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem, Helmut Berger. Guió: Nicola Badalucco, Enrico Medioli I L. Visconti. FOTOGRAFIA: Pasquale de Santis. Música: Maurice Jarre. UNA COPRODUCCIÓ ITALOALEMANYA D'ALFRED LEVY I EVER HAGGIAG.

Sinopsi. Mentre el baró Von Essenbeck celebra la festa del seu aniversari, arriba l’anunci de l’incendi del Reichstag, el 1933.

Fonamental visió barroca de l’ascens del nazisme i la complicitat del gran capital en l’aberració que suposa.

“Després de Rocco y sus hermanos i El gatopardo, Luchino Visconti va tornar a utilitzar un substracte familiar com a motor melodramàtic d'un episodi crucial de la història. Concretament, l'ascensió del nazisme a Alemanya és vista pel realitzador de La terra trema des del nucli fictici dels Von Essenbeck, sòsies dels Krupp i hereus d'Els Bruddenbrook de Thomas Mann, de la concepció operística de 1'obra de Richard Wagner i del Macbeth de Shakespeare.
La caída de los dioses descriu la irresistible renúncia de la burgesia alemanya davant la imparable penetració del nazisme en els cercles de poder. Els marges que utilitza el film per fer aquesta crònica són eloqüents. A1 principi, la festa d'aniversari del vell patriarca que anuncia canvis en el consell d’administració de la seva indústria siderúrgica mentre el Reichstag és incendiat serveix perquè cada un dels convidats es tregui la careta per revelar les seves veritables ambicions polítiques. A1 final, una necrofilíca cerimònia nupcial en la qual dos dels membres d'aquesta mateixa família se suïciden sota una grandiloqüent parafernàlia nazi, delimita el destí col·lectiu d'aquesta aventura històrica.
Com si es tractés d'una partida d'escacs, cada un dels peons implicats desplaça o neutralitza els seus contrincants fins a ocupar una millor posició en el procés en què la mort d'una generació caduca implica el naixement d'una nova espècie molt més ambiciosa. Aquesta és la raó que justifica la impactant escena de l'incest entre una mare que renuncia a la seva condició de Lady Macbeth per lliurar-se al seu fill que, des del moment en què es transvesteix de Marlene Dietrich a El ángel azul, assumeix una simbòlica tradició històrica.
Visconti va posar tots els elements habituals en el seu univers cinematogràfic al servei d'una crònica històrica tan espectacular com esgarrifosa, tan didàctica com penetrant. Fins al punt que, tot i ser un film que ha gaudit d'una escassa difusió posterior, el seu record roman incorrupte per damunt d'herències tan poc consistents com Cabaret, El portero de noche i una llarguíssima llista de seqüeles que van frivolitzar el nazisme amb l'orgiàstic pretext de la corrupció moral.”

(“L’ascensió del nazisme”, Esteve Riambau, diari Avui, 11 de gener de 1999)

“Excelente puesta en escena y maravillosas interpretaciones para uno de los filmes más carismáticos de Visconti. Un clásico del cine mundial.”

(El País, 11 de gener de 1999)

Una pel·lícula, La calguda dels déus de Luchino Visconti, descriu magistralment la complicitat de la gran indústria amb el nazisme. Si el gran capitalisme no hagués donat la seva conformitat i el seu suport a Hitler des de bon començament, podem estar segurs que els ideals nazis no haurien pogut escampar-se amb tanta impunitat. A La caiguda dels déus, Visconti analitza com una família que s'havia sostingut amb els ideals de la burgesia vuitcentista és capaç d'identificar-se amb el nazisme a través dels seus membres més degradats. Sota 1'estel wagnerià, amb el refinament i la grandesa que acostumen a traginar anys i anys de riquesa, la dinastia de burgesos alemanys que tracta Visconti no són sinó un esglaó més que fan possible l'univers concentracionari nazi. Visconti ens dóna a la seva pel·lícula prou elements com per a fer-nos pensar en la dinastia dels Krupp. En la realitat, el 20 de novembre de 1943, el Butlletí Oficial alemany, publicava un decret signat per Hitler que deia així: «L’empresa de Fried Krupp, empresa familiar des de fa 132 anys, mereix el més alt reconeixement pels seus esforços incomparables de cara a augmentar el potencial militar d'Alemanya.»

Montserrat Roig. Els catalans als camps nazis. Barcelona, 2003. Pàg. 321

Guerra Freda

ALEMANYA ANY ZERO (Germania anno zero) Direcció: Roberto Rossellini. Guió: Roberto Rossellini, Carlo Lizzani, Max Coplet. Fotografia: Robert Juillard. Escenografia: Piero Filippone. Vestuari: Piero Tosi. Música: Renzo Rossellini. Muntatge : Eraldo Da Roma. (França, Alemanya, Itàlia 1947). Duració: 75. Producció: Salvo D'Angelo, Roberto Rossellin. Intèrprets: Edmund Koeler, Emund Moeschke, Eva Koeler, Ingetraud Hinze, Karl-Heinz Koeler: Franz-Otto Krüger, Father Koeleri, Ernst Pittschau, Herr Enning, Erich Gühne.

Duríssima pel·lícula que deixa mal gust de boca i tot i que venen ganes de no recomanar-la, no deixa de ser una de les més grans i nobles lluites contra el feixisme.

“Ganadora del Festival de Locarno en 1948, "Alemania año cero (Germania anno zero)" fue dedicada por Rossellini a su hijo Romano, fallecido en agosto de 1946. Una vez más, Rossellini pone la mira en el sufrimiento humano y en los perdedores, derrotados por una vida que los obliga a pagar culpas ajenas. Con un final desesperado y una visión de la vida trágica y sin esperanzas, el director cierra la trilogía comenzada con Roma ciudad abierta y continuada con Paisà. Ambientada en Berlín, ciudad fantasma, inmediatamente después de la caída del Tercer Reich, la película cuenta la historia de Edmund Koeler, un chico de sólo trece años que vive en la mayor penuria. Como muchos otros habitantes de ese silencioso cúmulo de escombros en que se ha convertido la ciudad, Edmund recorre los edificios destruidos en busca de alimentos para su familia, que vive apiñada en una única habitación de alquiler. El padre de Edmund está postrado con una grave invalidez, el hermano ha desertado durante la guerra y ahora lo buscan como ex nazi, no tiene cartilla de racionamiento y depende totalmente de Edmund. La hermana, mientras tanto, se prostituye con los soldados de las tropas aliadas a cambio de favores y regalos. A Edmund la vida le parece cada vez más inútil y más triste, hasta que se encuentra con un antiguo maestro suyo: un hombre enigmático y cínico, que le inculca una insana teoría según la cual los débiles deben sucumbir para dejar lugar a los fuertes. “
(http://www.italica.rai .it/esp/cinema/peliculas/germania.htm) (juliol 2005)

DR. STRANGELOVE (DR. STRANGELOVE OR HOW I LEARNED TO STOP WORRYING AND LOVE THE BOMR) (1963). DIRECTOR: Stanley Kubrick (94 MINUTS, BLANC I NEGRE). VERSIÓ DOBLADA AL CATALÀ.INTÈRPRETS:Peter . Sellers, George C. Scott, Sterling Hayden, Slim Pickens. Guió: S. Kubrick, Terry Southern i Peter George, segons una novel·la de P. George. FOTOGRAFIA: Gilbert Taylor. Música: Laurie Johnson. UNA PRODUCCIÓ BRITÀNICA DE S. KUBRICK PER -A HAWK FILM.

Sàtira punyent de la imbecil·litat de militars i polítics.

“Com Fear and desire -el seu primer llargmetratge-, Senders de glòria o La chaqueta metálica, Doctor Strangelove aborda la guerra sense mostrar físicament 1'enemic però denunciant el caràcter absurd de la jerarquia militar. Tanmateix, quan amplia el conflicte a la dimensió d'una hipotètica guerra nuclear, Kubrick substitueix la tragèdia per una farsa d'enormes proporcions sarcàstiques. Englobat per un pròleg -dos avions fent gasolina en ple vol- i un epíleg -una orgiàstica successió d'explosions en cadena d'innegables connotacions eròtiques, el film delimita tres espais - la base aèria d'on han partit els mortífers B-52 per ordre d'un general enfollit, la sala del Pentàgon des d'on el president nord-americà intenta evitar la catàstrofe i 1'interior d'un avió que, eludint tots els controls, dirigeix la seva càrrega atòmica contra un objectiu soviètic- que el muntatge intercala rítmicament al so d'una marxa militar.
Com succeeix en d'altres films de Kubrick, els tres espais són claustrofòbics i provoquen reaccions que voregen l'humor - com la destrucció d'una màquina de Coca-cola amb una metralladora per obtenir una moneda que permeti trucar des d'una cabina telefònica al president dels Estats Units- però no cauen en el ridícul.
Una escena final en la qual el president dels EUA, un savi atòmic alemany, l'ambaixador soviètic i diversos generals de l'Estat Major reaccionaven a l'explosió de la bomba amb una batalla de plats de nata a la cara va ser suprimida en el muntatge final.
En canvi, Kubrick inclou nombroses metàfores sexuals que es poden localitzar en els mots que reben alguns dels personatges -1'ambaixador soviètic es diu De Sadesky-, en la simbologia fal·lica -metralladora, cigar i micròfon esgrimida pel general Ripper o en les relacions del general Turgidson amb la seva secretària.”

(“Bomba atòmica”, Esteve Riambau, diari Avui, 8 d’abril de 1998)

LA CHAQUETA METÁLICA (FULL METAL JACKET). Director. Stanley Kubrick.
Intèrprets: Matthew Modine, Adam Baldwin. País: EUA. Any1987. Duració: 112 minuts. Color.

Obra mestra, recorda aquella frase de Durruti que l’exèrcit
és escola de vici durant la pau i escola de mort durant la guerra.

“En plena fiebre de las películas de Vietnam (Platoon o La colina de la hamburguesa), un director al margen de las modas, Stanley Kubrick, decidió dar su visión, asegurando que si no lo había hecho hasta entonces era por no haber encontrado el material de partida adecuado. La novela de Gustav Hasford satisfizo tanto al realizador que salió de su encierro monacal para añadir otro título a su brillante filmografía.
La cinta se divide en dos partes: en la primera de ellas, un grupo de jóvenes marines reciben un duro adiestramiento con la intención de prepararlos para combatir en Vietnam. En el segundo tramo del filme -rodado en muchos momentos con la cámara al hombro para subrayar los titubeos de los soldados-, los muchachos deberán hacer frente a la cruda realidad de la guerra.”
El filme ilustraba uno de los episodios más importantes del conflicto, la ofensiva del Tet en 1968, que cambió el curso de la guerra. Allí, los norvietnamitas sufrieron un duro golpe, pero su derrota fue una victoria moral, ya que tomaron conciencia de que podían ganar, mientras que los norteamericanos empezaron a flaquear y a perder la confianza en sus propias fuerzas.
Kubrick formó el reparto pidiendo a varios actores poco conocidos que le enviaran un vídeo con una selección de sus trabajos anteriores.
(Eduardo de Vicente, El Periódico de Catalunya)

“Matthew Modine se instaló en el corredor de las grandes estrellas gracias a su interpretación en esta película de Stanley Kubrick, La chaqueta metálica. Con su habitual pericia, el director narraba, bajo su punto de vista, una de las batallas decisivas en la guerra de Vietnam, la ofensiva del Tet. El filme hizo famosa la frase "Bon to kill", escrita en el casco del soldado protagonista, y que luego tendría una versión española ("Nasío pa matá” en el cómic de Ivà Historias de la puta mili.)”

(El Periódico de Catalunya)

Un soldat israelià apunta protegit per un casc en què es llegeix “nascut per matar” Foto diari Avui, 6 de novembre de 2000

SOLOS EN LA MADRUGADA. España (1978 ) Duració 102' Director José Luis Garci. Intèrprets: José Sacristán, Fiorella Faltoyano, Emma Cohen, Maria Casanova. Guió: José Mª González Sin, José Luis Garci. Fotografia: Manuel Rojas. Música: Jesús Gluck

Sinopsi. Un locutor de ràdio, del programa nocturn "Solos en la madrugada", travessa una crisi sentimental que, unida a la seva obsessió pels problemes de la seva generació, li fa realitzar cròniques satíriques i derrotistes de la societat espanyola durant els anys de transició democràtica de finals del 1970.

Té un cert valor sociològic per copsar la tristesa existencial de la Transició espanyola.

Història de l’Art

Impressionisme i Neoimpressionisme

EL LOCO DEL PELO ROJO (LUST FOR LIFE) (1956). DIRECTOR: Vincente Minnelli (117y MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL CASTELLA. INTÈRPRETS: Kirk Douglas, Anthony Quinn, James Donald, Pamela Brown, Everett Sloane. Guió: Norman Corwin, SEGONS EL LLIBRE D'IRVING STONE. FOTOGRAFIA: Frederick A. Young. Música: Miklos Rozsa. UNA PRODUCCIÓ NORD-AMERICANA DE LA METRO GOLDWYN MAYER.

Sinopsi. Biografia del pintor Vincent Van Gogh a través de la seva relació amb el seu col·lega Gauguin.

Interessant per aproximar-se a la figura del malaguanyat pintor. No tant a la seva obra.

“L'any 1448, el cineasta francès Alain Resnais va portar a terme la curiosa experiència de realitzar un film sobre Vincent van Gogh en blanc i negre. L'objectiu era doble: veure aparèixer "1'arquitectura tràgica" del pintor, i també saber "si uns arbres pintats, unes cases pintades o uns personatges pintats podien jugar, gràcies al muntatge, el paper que els objectes reals juguen en un discurs". El teòric André Bazin opinava sobre això que en aquestes circumstàncies, "a més del pintor, també es traeix la pintura, perquè 1'espectador creu tenir davant dels ulls la realitat pictòrica mentre, en realitat està obligat a veure-la a través d'un sistema plàstic que la desnaturalitza".
En canvi, quan Vincente Minnelli es va proposar dur a la pantalla la biografia del pintor holandès des de l'òptica de Hollywood, la seva opció va ser radicalment diferent. Prèviament, Jean Renoir -fill de pintor il-lustre- havia renunciat a una empresa similar amb Van Heflin com a protagonista i, per aquest motiu, la intel·lectualitat francesa va recelar de la invansió nord-americana en un dels terrenys més apreciats de la cultura europea. Cèlebres crítics d'art, com Jean de Beuken, van visitar el plató per donar-hi la seva benedicció i, quan el film es va estrenar, nombrosos diaris van publicar un doble comentari signat per especialistes d'art -severs jutges de 1'exactitud històrica del film- i de cinema.
En realitat, una bona part d'aquests aspectes corresponien al guió escrit a partir de la biografia publicada per Irving Stone -també autor d'un llibre sobre Miquel Àngel que donaria peu al film El tormento y el éxtasis- i 1'opció de Minnelli va consistir a emmotllar la seva particular paleta cromàtica a 1'univers pictòric de Van Gogh. Substituint els habituals vermells llampants que predominen a Un americà a París pels colors blaus, verds i grocs característics de la paleta del pintor, el realitzador nord-americà es va apropar a la seva personalitat amb el recolzament addicional del productor John Houseman i de l’actor Kirk Douglas, un tercet artístic que ja havia demostrat les seves possibilftats amb el melodrama Cautivos del mal. En les seves memòries, Kirk Douglas recorda amb afecte la seva relació amb Minnelli, però qualifica de "dolorosa" 1'experiència de "sondejar 1'àníma d'un artista turmentat". Anthony Quinn, que encarna el paper de Gauguin, va rebre un Oscar al millor actor secundari per la seva interpretació d'un dels seus pocs amics.”

(“Retrat de Van Gogh, Esteve Riambau, diari Avui, 1998)

MOULIN ROUGE (1952). DIRECTOR: John Huston (123 MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL CATALÀ. Intèrprets: José Ferrer, Zsa Zsa Gabor, Colette Marchand, Suzanne Flon. Guió: J. Huston i Anthony Veiller segons la novel·la de Pierre La Mure. FOTOGRAFIA: Oswald Morris. Música: Georges Auric. UNA PRODUCCIÓ BRITÀNICA DE JACK CLAYTON PER ROMULUS FILMS.

Molt entretinguda, estimula per endinsar-se en l’univers estètic de l’època.
“John Huston va acceptar la proposició d'adaptar a la pantalla la novel·la de Pierre La Mure que recreava la biografia de Toulouse Lautrec sempre que pogués plantejar el film a partir d'un llarg flashback que partís del llit de mort del protagonista. A la pel·lícula, aquests records del pintor impressionista provoquen un esclat de color des de l'atmosfera del Moulin Rouge, que l'artista va immortalitzar amb la seva galeria de personatges.
Filtres col-locats sobre els focus per subratllar determinats colors i la magnífica fotografia d'Oswald Morris van convertir aquest original tractament cromàtic en un dels principals al·licients de la pel·lícula. L'altre repte important consistia a trobar un actor capaç d'interpretar el personatge caracteritzat per la seva deformitat física. Huston va triar José Ferrer i l'actor es va passar bona part del rodatge caminant sobre els seus propis genolls coberts amb un calçat especial per poder donar la talla -en aquest cas real- de Toulouse Lautrec.
L'habilitat de l'artista Marcel Vertès per falsificar els dibuixos originals del pintor davant la càmera van incrementar la versemblança d'aquest film amb el qual Huston incrementava la galeria de perdedors i marginats que sovintegen a la seva filmografia.
La convincent recreació d'una atmosfera negada en alcohol i lliurada als sentiments derivats de la tensa relació amb una prostituta genera els millors moments de Moulin Rouge i compensa la fossilització d'un guió excessivament convencional.”

(“Pintor”, Esteve Riambau, diari Avui, 19 de novembre de 1997)

LES LECTURES DEL 2007

2007-12-30T23:19:00.000+01:00

1. JeanCarpentier; François Lebroun (dir.). Breve historia de Europa. 754 pàgs. Útil i poca cosa més, fa uns anys vaig llegir que la Unesco volia fer una història del món per a tot el món... això, encara estic esperant.

2. Mendoza, Eduardo. La verdad sobre el caso Savolta. 448 pàgs. Em deixà bastant indiferent, és molt millor La ciudad de los prodigios. I encara estaria molt millor que l’autor assumís d’una vegada per sempre que escrivint en espanyol de Catalunya és fer un mal favor al proletariat del meu país. Per això està servida la polèmica de Frankfurt. Si Kafka era un botifler també ho són en Marsé, els Goytisolo i tota la trepa –Monzó inclòs- que escriuen en espanyol per guanyar-se la vida. Ja Clarín volia convèncer a Oller de què deixés el català. El problema és que no tenim Estat, per això les llibreries que només venen en llengua catalana fan pena... malgrat que en fan més les altres. Malgrat què si tot és un problema de butxaca, d’un Chomsky a 8 € en espanyol a un a 17 € en català, es demostra que el capital no té pàtria, és només mercat.

3. Renault, Mary. La máscara de Apolo. 442 pàgs. Com més hi penso més m’agrada. El sorprenent és que la deixés passar la censura feixista. Serà veritat allò que no prohibien el que superava les 200 pàgines?

4. Chomsky, Noam. Hegemonia o supervivencia. 376 pàgs. No té color, sap escriure i es consolida com un dels homes més influents del món. Tot i que he de confessar que quan vaig mirar el documental de Michael Moore sobre el fatídic (per als ianquis) 11 de setembre de 2001, em vaig convèncer del tot que George Bush és imbècil, quan no sap què fer davant d’una colla d’infants. Un motiu més per a no votar. Cent mil vegades més fiable Hugo Chaves, Fidel Castro o Evo Morales. Sort en tenen els ianquis de mr. Google.

5. Némirosky, Irène. Suite francesa. 376 pàgs. Ara ha sortit un relat breu, davant l’èxit d’aquesta novel·la. Molt ben escrita però no aporta més que acidesa i demolició.

6. Frontera, Guillem. La ruta dels cangurs. 200 pàgs. Una bajanada com una catedral, sense solta ni volta, amb ironia que no fa riure i poca cosa més. Un bon exemple de com hi ha arbres que acaben en llibres i llibres que haurien d’acabar en arbres. Suposo que em donaria la raó el conseller de governació, ecosocialista i excomunista amb nom de detergent. Va tenir la barra d’anar a l’enterrament d’en Gregorio López Raimundo què si va ser alguna cosa –a banda d’eurocomunista- suposo que a la mort seguia sent marxista-leninista: una de les poques coses decents que encara sobreviuen. El president de Catalunya, José Montilla va ser del Partit del Treball d’Espanya (maoista), cosa que l’honora atés que vaig tenir dos bons amics d’aquest partit, i a més l’ERC va anar amb ell a les primeres eleccions de 1977. Ara, la socialdemocràcia catalana no s’aguanta per enlloc. L’únic president que ha tingut, en Pasqual Maragall, ha deixat la militància, d’una manera prou digna. No com el titella d’en Tarradellas que no va voler saber res d’ERC quan es declarà president de tots els catalans. Com si els catalans fóssim tots d’una classe social. El problema de la política és què està a mans de funcionaris i advocats, i a més es cou a Madrid. Jo ja no voto, em quedo al meu sindicat, i compte en que no trenqui també el carnet (de la CGT) per segona vegada... per anar-me’n a la CNT, què com a mínim té la gloriosa tradició d’haver derrotat al feixisme fins el maig de 1937. Després, entre tots, amanirien la darrera expressió del liberalisme.

7. Gil, Quim. Iniciació del programari lliure. Només 144 pàgines... no serveix per res. El govern de Catalunya patrocina el Linkcat i malgrat que l’Ajuntament de Rubí és igualment socialdemòcrata, es veu que cadascun tira pel seu cantó, dilapidant els diners del proletariat (dit sia de pas, la burgesia no contribueix, directament explota, roba, fa espoli, dirigeix, mana, assumeix la seva responsabilitat històrica, podeu triar de quina manera mantenen la vostra alienació).

Aquest any s’ha inaugurat la renovada seu de l’Escola d’Adults, els diners han sortit d’Europa i han deixat l’obra a mig acabar: no hi ha laboratori, ni persianes ni cortines, es continuen quedant un munt d’immigrants al carrer sense aprendre català, no hi ha biblioteca operativa, ni cap ordinador a l’aula. El govern de Catalunya continua ignorant que es fa anglès, informàtica i el curs d’accés per a majors de 25 anys a la universitat. Tenen tres tipologies de contractes laborals i de quasi vint treballadors, els únics que tenen la plaça fixa són quatre.

L’Ajuntament de Rubí és bastant desastre però segurament no major que el de la pròpia capital de Catalunya: permet l’existència de plaques falangistes davant de casa meva, no alquitrana com les voravies com a la Rambla de Catalunya, prefereix unes lloses de ciment que contaminen acústicament més que les motos de 50cc que mai no controla, com els amos dels gossos de defequen impunement. Només neteja els carrers on passen els guiris. Manté uns IES totalment al marge des de la Generalitat (com la mateixa Diputació) i a sobre es permet el luxe d’enviar a casa enquestes per a què l’alcalde et faci cas. Aquest du la mainada a l’escola privada, era l’únic socialdemòcrata en una escola privada de convergents i l’únic bo que hi vist que ha fet, a banda de deixar especular a la màfia del ciment a tot i a dret, és anar a la Plaça de Salvador Allende l’11 de setembre dels xilens, i meu, car sóc llicenciat en Història del Món Contemporani i el de 1714 em queda lluny (tot i que tinc un correu tendenciós: jma2014@gmail.com). Rubí té un paisatge catastròfic fruit d’un poder depredador i quan quelcom de semblant –no és una boutade- ho escric a un dels meus mòduls i després ho esborro, els propis habitants de Rubí em demanen que repeteixi.

Que repeteixi que el poble viu d’esquena a la Riera, que no ha enfonsat encara el monument al Genocida, que es van equivocar al canviar l’Ajuntament de lloc, a l’enderrocar l’antic Mercat, al carregar-se la sagrera de l’església de Sant Pere, que aquesta té un absis cegat per unes cases que no tenen cap valor arquitectònic. Què els carrers del centre són un perill per la vida de les persones: l’altra dia un nano amb bici i a tota castanya es va empotrar en un turisme, davant meu, per sort ni l’un ni l’altra van pendre mal, i el guàrdia que havia a l’aprop poca cosa va fer.

Les cantonades són en angle recte i les voravies com el passadís de casa, el brogit de les poncelles en 50cc i roba de xandall acrílic (xarnegos que diria el Candel vaja!) fan insuportable la passejada o simplement poder donar classe a l’Escola.

Una Escola que va inaugurar l’alcaldessa que diuen és llicenciada en Geografia i Història per a vergonya dels de la professió, i miro cap a un altre cantó, que diuen que ja ho era quan treballava de secretària a l’Autònoma, que no de professora, suposo. Que tolera que la propaganda institucional publiqui un article en espanyol –la resta tots en català- dient que l’Escola d’Adults encara depèn d’un col·legi de quitxalla què té el mateix nom. Que no li preocupa que aquesta depengui de la de Sant Cugat –amb govern liberal- i que tolera que vingui un desconegut inspector de Sabadell a inaugurar una cosa que ha fet el poble de Rubí amb fons europeus i que encara està a mitges. No és que ho hagin fet millor els d’abans (ecosocialistes), però és difícil que ho facin pitjor el que vindran després. Vaig estar en un ple, avorrit i insuportable, els del pp (amb minúscula) no passaran de ser els únics feixistes o extraterrestres, que pel cas és el mateix, parlar de la dreta espanyola és perdre el temps: mentre els tontos no es tornin agressius no cal tancar-los, sortiria massa car. El pitjor evidentment són els liberals de Convergència (populistes sense Pujol, cosa que aquí és ja impossible) o gànsters com els d’UDC (On ha acabat l’estafa de les acadèmies d’idiomes? Qui li publicava la mala literatura al Duran i Lleida? Ceac! Com finançaven els locals de l’Hospitalet? Expedint títols falsos pagats per la UE des del Departament de Treball!

Aquests són uns que més val que no tornin a governar. Els socialdemòcrates les fan més grosses al servei del capital i de la incultura, es carreguen la noció de lluita de classes, renuncien a Marx i eliminen el marxisme dels programes de filosofia. La mateixa filosofia, història de la literatura o història en general són coses a batre perquè fan pensar a la gent. Són bèsties perilloses, com els socis, més que els ecosocialistes que ja no pinten res i me’n alegro car han dilapidat tot el que van fer els russos de 1917 a 1924, i aquesta herència només rau en quatre visionaris sense poder –cosa que ja està prou bé, el poder no deixa exercir la crítica- I ERC, darrerament només Esquerra, independentistes en lloc d’estatalistes, encara cerquen un encaix amb Espanya i han perdut totes les conselleries que li reportaven alguna popularitat. Això si, han omplert una ciutat costeruda com Barcelona de bicicletes suïcides: una vegada vaig preguntar al Portabella de quin sindicat era i em va dir del CADCI, jo també, avui no és 30 de desembre de 2007 sinó 6 d’octubre de 1934 i Companys està proclamant l’Estat Català des de la Generalitat... i jo perdent el temps escrivint aquestes ratlles que no llegirà ningú.

Com deia el meu amic Catà els d’ERC són liberals i quan em vaig acomiadar d’ERC el 2000 ja li vaig dir que corria el perill de només ser de la CGT. No conservo la carta d’en Carod, però tampoc van fer res ni ho fan ara. Aquest darrer encara esmenta Plató en lloc d’Epicur, Demòcrit o Heraclit i el Ridau encara avui parla a El Punt de Josep Pla quan la revista Sàpiens ja ha demostrat que era un espia del Genocida, facilitant els plànols de les ciutats que serien bombardejades pels feixistes italians. O sigui, Josep Pla era un assassí i el president de Catalunya, si sapigués una mica d’història ja hauria fet canviar totes les plaques que als carrers i escoles de Catalunya porten el nom d'un assassí. Ara bé, no solament no farà això, ans el contrari, quan es mori un altra espia: Carles Sentís, encara anirà al seu enterrament i dirà què va fer grans coses pel país, com els feixistes del Dalí, el Samaranch o el mateix Mayor Zaragoza, que malgrat presidir aquella Unesco que ben poca cosa fa per a la Història, mai no ha pelat la ceba com l’oportunista de Günter Grass.

Quin panorama! Qui s’avorreix és perquè vol. A Bagdad o Rawalpindi sempre hi ha un altra divertimento: el què organitza el Gran Germà d’en Bush, falcó de l’american way of life.

8. Valtari, Mika. Marco el romano. 520 pàgs. Si hi ha alguna cosa més pesada que un cristià és un altra cristià, si canviar de religió fos la solució rai, per això em declaro lleig, catòlic i sentimental com Valle Inclán, galleg excarlí com els combatents d’ETA. No els hi diré mai terroristes. Terrorisme vé de Terreur i Grande Terreur i fou el gran Robespierre el seu artífex, tan gran com Oliver Cromwell, ambdós executaren reis i són els pares del món actual: es mereixen tot el respecte del món. A Espanya mai no han executat cap rei, malgrat els meritoris intents dels anarquistes. Ara ja està abolida la pena de mort, encara que estaria prou bé aplicar-la per delictes econòmics a partir d’un milió d’euros per exemple: no es quedaria ni un sol dels que es diuen banquers, ni constructor i ja estaríem més a l’aprop del paradís. Els membres d’ETA són carlins, viuen a l’Edat Mitjana, típic de rics, no tots els bascos són iguals, són bessons.

Jo els hi donaria la independència ja, continuarien sent carlins, anant a missa, descobrint Amèrica després dels víkings, fabricant ferro i controlant la gran banca espanyola.
En Tree, un escriptor anglès catalanista, si si catalanista, si fos només un estudiós d’Espanya, com el Preston, li dirien hispanista, donçs ja està. Tree diu que és ateu. Estic d’acord amb ell, però jo sóc teu simplement. Donar a déu un contingut ètic és bizantinisme, per això prefereixo llegir Filosofia sense metafísica. La religió avui sona simplement a cursi. Prefereixo que la gent es mati pel futbol que per déu, és més lògic.

9. Orriols, Maria Dolors. Reflexos. 186 pàgs. Un llibre que corria per casa dels meus pares. No és dolent, ignoro si s’ha reeditat. Dones que escriuen bé a Catalunya hi ha unes quantes: la Roig –en el cel del PSUC i de la revista Triunfo hi sigui-, la Isabel-Clara Simó, la Manzana, etc. La que no escriu bé és la Marta Pesarrodona, a Donasses fa biografies planianes i en una s’equivoca de ple amb la Lola Anglada, aquesta va deixar com Dalí la seva obra a l’Estat espanyol: la Diputació de Barcelona. El germà que tenia no es va fugar amb una minyona, com escriu la imitadora de l'espia d'en Pla, sinó que es va casar amb la que seria la seva secretària i tieta meva. El germà de l’Anglada va fer fortuna i sempre va voler recuperar la casa pairal de Tiana, al final de la vida d’ambdós, la Lola li va enviar un advocat i li oferí 5 milions de les antigues pessetes de renda anual vitalícia, que el meu oncle sobrevingut va rebutjar: ell volia la casa . Tinc entès que la Lola era una mala peça que amb la resta d’anglades i sarrieres el martiritzaven de petit amb qüestions religioses. La dibuixant del més petit de tots republicà té un Parenostre en català prepompeuà que fa por. Per diferents camins, a l’enterrament de la Lola va anar el seu nebot –el meu padrí- que també figura a l’Enciclopèdia Catalana com a esportista d’elit i va ser saludat pel llavors president de Catalunya, Jordi Pujol, a la dona del qual li facilitava botes per anar a fer la muntanya o arrenjar la gespa del Camp Nou. Sense que ni la Ferrusola –suposo- ni Pujol lliguessin caps. Tampoc tenien perquè fer-ho, ara fins i tot hi ha un Anglada per Vic que imita a en Hitler, com la Pesarrodona quan embruta la veritat, suposant coses. Al meu Rubí fa fi (vegeu una altra plana d'aquest mateix bloc), col·loco de portada un dibuix de la Lola Anglada, representa l'església de Sant Muç i no porta creu, la creu va ser ella mateixa per al seu germà i pel país: la Diputació de Barcelona és Espanya. Vull pensar que la Pesarrodona retificarà a la propera edició, i a més que m'enviarà a casa el llibre de franc, del contrari que continuï escrivint poesia: els poetes són els únics que tenen llicència per dir mentides.

10. Munthe, Axel. La historia de San Michele. 334 pàgs. Autobiografia insofrible d’un metge suec i pedant. Sota una capa de vernís progressiste s’amaga el determinisme típic dels anys 1930. Miquel Porta Perales o Morales, un d’aquests creadors d’opinió que no toleren el marxisme, deia d’en Salvador Allende, metge com Munthe, era una racista. Aquells anys la ciència cercava maneres de justificar el diferent grau de desenvolupament dels pobles en la genètica. Avui fa o no fa el mateix, però d'una manera políticament correcte, és a dir, sense comunicar-ho a periodistes obtusos, sense ser tan burro com l’Alfons Quintà –vaig deixar de llegir l’Avui, perquè és un feixista conspicu com la Rahola: gènere de bèsties que es pensen que la raó és fruit de la seva clepsa privilegiada. En Quintà va muntar la delegació de El País a Barcelona, llavors a la Rambla i TV3, però un fill d’uns amics seus marxa de casa quan s’hi fa present, en viu o en directe, a través del telèfon. Suposo que no ens queden ja bons intel·lectuals a banda del Jaume Cabré, el gàndul d’en Monzó, el Baulenes, el Sánchez Piñol, el Pairolí i els que escriuen les cartes al director del millor diari d’aquest país: El Punt.

Per què El Punt és el millor diari? Tot i que la secció d’internacional es pobre, curta i poc entenedora, tot i que el llegeix poca gent, si esforça. Els seus competidors fan pena, per tant, més què mèrit seu és demèrit, vegem: L’Avui és de La Vanguardia i d’un institut de crèdit, sempre s’ha definit com a liberal i per tant entre Montserrat i el despatx del govern de Catalunya va fent el cumbaià: el millor col·laborador és l’Esteve Riambau, a banda de l’extint M. Vázquez Montalban, un xarnego del PSUC que ha fet la millor novel·la històrica, amb perdó de El hereje de M. Delibes, en espanyol: Autobiografia del general Franco. El Periódico va renunciar a la capçalera en català per criteris mercantilistes, no li sumaven les dues edicions, l’espanyola i la de llengua catalana de registre pobre i bàrbar: alfombra, làmpara, recolzar per donar suport, etc. A més és sociata i té un passat, present i futur de cuixa (Interviu) i espasa (Madrid amo i senyor). El País és millor però colonialista, a més d’obstinat al no treure una edició íntegrament en català: té el seu públic, tot i que no tot s’acaba amb el Boadella, la M. Torres i el Partido de la Ciudadanía. El País té grans competidors, com a mínim venen més que El Punt: els feixistes de la Cope i El Mundo, l’ABC i La Razón: tan de govern del pp a la Comunidad de Madrid, alcaldia inclosa, fa créixer els nans que voldrien ser enterrats a Cuelgamuros. Resta La Vanguardia, el mèrit del qual és donar feina, la resta és avorriment. És el diari dels conservadors des de 1881, l’amo és un comte en un país republicanot, que no reconeix més que un, el de Barcelona, què està mort i enterrat a El Escorial. De la prensa gratuïta, només trobo una certa dignitat a l’ADN, ni que sigui pel format. La resta està plena d’usurers que enxampen amb anuncis fàcils a la gent que agafa el transport públic i que vol notícies que no el facin llegir més enllà d’algun prospecte farmacèutic o les instruccions de la rentadora. Gent que mira el Gran Hermano de la Tele, o la Operación Triunfo; però que en realitat diuen que la tele els avorreix, com abans tothom anava a Andorra a esquiar o a admirar el romànic. Ningú no comprava, els carrers de Sant Julià, Andorra la Vella o Les Escaldes encara ara estan plens de zombies com els de George A. Romero a la Nit dels Morts Vivents. Ja se sap el nostre millor cinema és el del Festiva de Sitges: el de terror.

11. Short, Philip. Mao. 1.048 pàgs. Biografia de l’estadista xinès. Comença acusant-lo de pederasta i després de descriure la seva vida de dictador solitari en un laberint d’intrigues sense solta ni volta, acabes creient que la Xina és un altre planeta poblat per una classe dirigent tan podrida com la nostra. No dic que ni si ni que no. Però sempre que parli amb un xinès li podré retreure que els seus dirigents tenen o diuen que tenen Marx i Engels com a llibres de capçalera. Per cert, dues pel·lícules de l’antiga RDA han tingut un cert ressó: Goodbye Lenin, una comèdia carrinclona a l’estil Doris Day i La vida de los otros, millor, tot i que el protagonista em recorda Vaclav Hàvel i aquest sempre serà un anticomunista i el policia reconvertit en carter no crec que deixi de ser comunista. Prefereixo encara ara a en Honnecker que al Willy Brandt: el socialisme democràtic és el que ens va dur al nefast del Felipe González i tota la trepa d’atracadors més ben educats que el d’abans; però, per això mateix, més sibil·lins, ofídics, petulants i llagoters de la idea de l’Espanya fastigosa de tota la vida.

12. Autors Diversos. La música del III Reich. 284 pàgs. Catàleg de l’Exposició del mateix títol que es va fer a La Pedrera. Dona novetats de l’art que agradava als nazis (la vuitena inacabada de Schubert, com a mi) i el que feien els jueus, abans de l’extermini. La llàstima és que al cd no hi és la millor peça, un rèquiem comparable al de Mozart.

13. Blasco Ibáñez, Vicente. Los argonautas. 500 pàgs. Ni de bon tros millor que Los 4 jinetes de La Apocalipsis o El intruso. Aquest valencià del Partido radical de Lerroux no l’encerta, però no em dóna la sensació d’haver perdut el temps. Pobres valencians, no se’n surten amb tantes poncelles com el Zaplana, el Camps o la Barberà, els hi tanquen els repetidors de TV3 que ara té la Sexta, els hi omplen el litoral de porqueria com la nostra malaurada Costa Brava dels 1960 i a sobre els hi diuen que parlen mossàrab. Francament, ho tenia millor aquell senyor de Santa Coloma a qui cantava La Trinca quan era això i no Gesmusic o alguna altra societat que fa programes detritus per la tele. València, ni regne ni país, exporta joves amb carrera universitària a Catalunya, arribarà el dia que importarà taronges. Encara no saben els valencians que amb el canvi climàtic tenen més aigua que els catalans, però si baden i en lloc de fer terceres residències i de camarers per als giris de Madrid i la resta d’Àfrica i Europa –fixeu vosaltres les fronteres-, si s’adormen i no fan pantans, vindrà el segon del Clinton i ens tornarà a fer passar fred i l’anticicló de les Açores (l’Aznar és un pet, el Blair una ganyota i el Bush un criminal en sèrie) geogràfic tornarà a fer de les seves amb la Depressió del Nord i només plourà, com sempre a la Iberia Humida, és a dir a Galícia-Portugal del nord, Astúries, Cantàbria, Euskalherria, i pirineu catalanoaragonès. Diuen que l’AVE abans que arribar a Madrid, hauria de fer-ho a València. D’una manera incongruent diuen que ha d’arribar a Barcelona. Aquí ja hi és.

Des de 1924 tenim metro i ens arriba per l’esquerra, a Madrid ve per la dreta. Hi ha dos tipus de persones, les normals i les d’esquerres, vostès decideixen, jo ja no voto.

14. W. Somerset Maugham. Al filo de la navaja. 424 pàgs. Prescindible del tot. Suposo que em passarà igual que amb Les benignes de J. Littell que tant Beznosoff a les pàgines de l’Avenç d’aquest mes com avui (30 de desembre de 2007) la Imma Merino a El Punt, venen a dir què és un mal llibre de... 1.202 pàgs. Tampoc tinc ganes de llegir a Grossman i la seva Vida i destí sobre les víctimes de l’estalinisme. A la revista Presència d’aquesta setmana, en Roca i Junyent, l’únic que podia succeir a Jordi Pujol, esmenta Arthur G. London, autor de España, España..., llibre d’història que vaig llegir el 1971, publicat a l’actual Txèquia, i que ja denunciava les tortures estalinistes. Stalin va ser com Napoleó, va estendre amb el llenguatge del seu temps, amb la violència, una pràxi revolucionària. La tortura, la guerra, la fam, la pesta, la mort, en definitiva són productes dels enemics de la revolució. Tota revolució acaba en guerra civil i aquesta amb intervenció internacional. Qui guanya escriu la Història, continuo pensant que malgrat els errors, el comunisme estalinista, leninista, maoista, castrista, titista... és més honest que el periclitat capitalisme amb la seva hipòcrita ideologia, el liberalisme que només reconeix la igualtat jurídica, quan aquesta, sense l'econòmica; és a dir, necessitats a banda de capacitats, no té cap sentit. Què un africà negre no s’assabenti que es mor de gana i que la seva esperança de vida sigui la d’un europeu del Neolític, no és un problema de desinformació, ni de distribució, ni de manca d’humanisme. És poca cura en el mínim nivell ètic que cal que tinguin els humans per sobreviure i superar una natura hostil. El cinisme, la religió i la llei per si mateixes no solucionen res: simplement cal atendre a totes les necessitats independentment dels necessitats, a fi de que puguin decidir a tothora què volen. Com deien els socialistes utòpics: a major nombre, major bé.

El problema que tinc amb els meus alumnes no és que entenguin que són el principal subjecte de la història, sinó que al llarg de tota la seva vida adulta, actuïn com a protagonistes. Tothom sembla molt orgullós de la seva individualitat però és tremendament escèptic amb la dels altres. El concepte de culpa no és propi, sinó recau en el proïsme; sia persona, animal o cosa, persona física o jurídica, Estat o nació, religió o contrareligió, raça, gènere, edat... no tenen cap sentit, només és útil la riquesa per dividir els humans. O se suprimeix la riquesa o es fa equitativa. O ets una persona normal o ets d’esquerres.

15. Andrés Lofiego. No pasar. 98 pàgs. Llibre de fotografies que explica les ocupacions a l’Argentina del corralito. Molt seriós. La meva filla i jo mateix em estat en aquell país, però ella ha treballat i coneix de l’aprop la realitat del populisme llatinoamericà. La classe obrera pren directament la iniciativa, per sort van tenir abans de 1976 els montoneros i són gent llegida que desconfia dels sàtrapes de l’exfeixisme peronista (Perón amb Eissenhower i Nixon foren grans amics del Genocida) o del liberalisme radical d’Alfonsin. Les fàbriques s’ocupen i ja està, aquí no s’arriba a tant, els pijos dels ocupes no passen de reivindicar un dret elemental, el del dormir, s’ha de controlar el més sagrat, el de treballar i posseir el treball. La nit bona la vaig passar en part en una fàbrica ocupada de la Zona Franca, confio en que se’n adonin els treballadors de que no solament no cal el empresari, sinó què a més és aquest, un obstacle per al progrés. I si no que visitin la tomba de Marx, és l’únic pelegrinatge en sentit quasi religiós que hi fet. Em sentiria ridícul a Roma, Llorda, Fàtima, Santiago o Montserrat. Hi ha un bon llibre col·lectiu sobre Barcelona que jo vaig regalar a dos argentins als que els hi vaig fer una curta ruta anarquista: La Barcelona oculta.

16. Fèlix de Azúa. Historia de un idiota contada por él mismo. 126 pàgs. Lamentable exercici narcicista, pseudonietzschià i pretesament demolidor contra el gènere humà en forma de novel·la avorrida i ensopida.

17. Francisco de Sousa. Introducción a la historia de la indumentaria en España. 492 pàgs. A l’estiu per preparar classes que després no he hi fet, una prova més que si vas al mercat lliure et pots quedar amb un munt d’hores de treball inútil i sense pagar. La persona que fa les meves classes de història de la moda l’havia substituït durant dos cursos, l’empresa no ha volgut prescindir del tot dels meus serveis però faig una cosa que no té res a veure i a més no la tinc actualitzada. O jo he treballat més del compte i a més sense cobrar o l’empresari ha volgut repartir un pastís. Què hi farem, cercaré altres fonts complementàries més productives, sense descuidar evidentment aquesta llaminadura. El llibre no és dolent i metodològicament separa el vestit diguem històric del popular, eclesiàstic i militar. Confirma allò que l'estètica és més producte de la ridícula dona del P.J. Ramírez que no pas de l'home del carrer. Tinc un munt de presentacions en diapositives que resumeixen part de l'obra: a més en llengua espanyola. Si hi ha algú, a banda del propi Sousa que l'interessi que me'l demani al jma2014@gmail.com.

18. Nikos Kazantzakis. La última tentación. 560 pàgs. L’Scorsesse em va fer una pel·lícula que no he visionat. Aquesta novel·la és va de la vida de Crist, el millor el final on ja una mena de joc oníric entre la Magdalena i aquell, molt millor que el ximple del Brown fa en el Codi da Vinci. Kakantzakis ni de bon tros és tan genial com Saramago quan toca el tema. Són prescindibles unes 500 pàgines, quasi res, tot i que l’autor ens vol fer creure que va patir una transformació mística a l’estil de Teresa de Jesús o Joan de la Creu quan ficcionava quelcom que ja és quasi segur, sembla, que mai no va existir, el mateix Jesús.

19. Pasternak, Boris L. El doctor Jivago. 632 pàgs. Té alguna escena memorable que s’acosta a Dostoievski més que a Tolstoi, però aquí s’acaba tot. Masses pàgines per a tant de dubte d’un metge. El film i la música són embafadors. No han aguantat el pas del temps: carrinclons tots plegats.

20. Sienkiewick, E. Quo Vadis? 366 pàgs. La mania per la novel·la història pot dur a l’esquizofrènia quan es tracta d’històries d’amor en una Roma excessivament maniquea, que un hom ensuma molt falsa. També com en el cas de l’anterior aquesta novel·la fa olor a resclosit.

21. John Lynch. Monarquía e Imperio. 480 pàgs. Volum d’història que venia el diari El País, el número onze d’una Història d’Espanya impossible, com totes. La col·lecció té molts números i em vaig prometre quedar-me els més recents, però ja he perdut el compte. D’aquí un temps estaran a peu de saldo a la llibreria Aura del carrer Gran de Barcelona. Lynch creu que Carles V volia ser absolut, no segueix Vicens Vives quan va deixar ben clar que els hasbsburg són preeminencials, mentre que els borbons absoluts, en el cas espanyol, aprenents de dèspotes il·lustrats. El darrer, Juan Carlos I ni això, quan fa callar de males maneres al president d’una república suposadament germana de les glòries colonials dels castellans. És curiós que es comenci una història amb el Renaixement, amb això si que van estar de sort els futurs espanyols, però ho van desaprofitar: controlant la impremta i la dissidència catòlica, oblidant-se dels turcs i de rematar aborígens, expulsar jueus i moriscs, haguessin pogut arribar fins el 2008 amb una certa dignitat. Què hi farem! La cosa no dóna més de si: s’han de conformar amb colonitzar als catalans que tenen ven a l’aprop i inclús tenen frontera comú a València. Perquè els aragonesos no són espanyols, seran europeus ludopates amb els deliris de grandesa del faraó Marcel·li Iglesias que els hi vol muntar un Las Vegas als Monegros. Hi ha una carta molt assenyada d’una dona per internet que té tota la meva simpatia, reconec que em va tranquil·litzar, tinc manta de vegades una natura càndida i encara confio en el sindicat del crim que mica en mica teixeix la taràntula de la socialdemocràcia i en general tota la caterva dels polítics i empresaris com el Lara que ens vol fer creure que el Cercle d'Economia és un fòrum d'opinió, quan només hi figuren economistes, o la patronal catalana que vol intervenir en educació quan de mena és mal educada i només pagada de si mateixa, garrepa i cobard, com la burgesia en general, què no té pàtria, només cèntims i mala consciència. Un empresari que no genera llocs de treball és un inútil, i si el seu sóu és més d'un 10% del del seu conserge, a més és un bandit. I si no penseu el mateix no cal que llegiu a Marx, podeu ser esclaus tota la vida.

22. Amado, Jorge. La desaparición de la santa. 368 pàgs. Los ásperos tiempos, Gabriela, clavo i canela eren els precedents d’una lectura que s’ha fet pesada tot i que força colorista, com tota la ficció llatinoamericana, tot i així no compensa, el giny que fa el comunista Amado fent sortir un falangista cretí: tots ho són, fins i tot els exfalangistes. També ridiculitza l’Església, cosa bastant demodé: fer cas una institució decorativa i sense influència real més que sobre mainada i algun atàvic nostàlgic de la divinitat més corpulenta, tampoc no té cap mèrit. Avui en dia al capellà no li queda ni el recurs de ser jesuïta, hi ha massa saviesa –encara que mal repartida- pel món, com per fer cas a aquells que es preparen per la mort, quan el drama, i manta de vegades, la tragèdia, són els protagonistes i viuen, viuen.

Vint-i-dos llibres
Què deixen un panorama desolador com el mateix 2007: ni ha caigut la monarquia, ni els catalans tenim un Estat, ens volen fer creure que l’ETA preocupa a algú més que a uns policies despistats que feien turisme –em penso- al sud de l’Estat gal. La gent es pensa que Polònia, el programa d’humor de TV3 és la interpretació més científica d’aquells que serveixen al Capital per a què ens pensem que tenim llibertat d’expressió. La Fira de Frankfurt ha deixat un panorama sense calés, només cal veure les exposicions, teatre i esdeveniments culturals: ens volen fer creure que el circ és art i no divertiment per a canalla. I sobre les infraestructures només cal viatjar a Madrid, no hi ha color, nosaltres som una pel·lícula de Alfredo Landa i ells el Blade Runner per esmentar les antípodes. Jo no tinc vergonya per dir que una cosa ben natural com la mar pot embellir una ciutat. Com afirmava Vicens Vives (jo soc més aviat de la corda del Pierre Vilar i del Josep Fontana, del Hobsbawm...) quan historiava els trastàmares: 'no és culpa dels castellans ocupar-nos, la responsabilitat és nostre de ser uns vençuts'. Visca Andorra i llàstima de no haver nascut a Gibraltar, com a mínim sabria anglès, què m’està costant tant d’estudiar, camí dels 54 anys, clar, la culpa és del Genocida que em va fer estudiar francès, quan ell no va acabar ni el batxillerat.

Em quedo amb la Renault i el Chomsky, miraré de trobar-ne una foto, i si Sant Google m’ho permet us la penjaré, perquè ben segur: ¿a qui l’interessa un home que només llegeix 22 llibres a l’any i només s’ho passa bé amb dos? Millors anys vindran.

RUBÍ FA FI

2007-12-29T23:11:00.000+01:00

És un mòdul obert de 35 hores lectives de classe de nivell de 3r de Graduat d'Educació d'Adults (GES), equivalent al 4rt d'ESO. Fa vuit anys que el vaig escriure i a banda d'una validació provisional i una altra de definitiva del Departament d'Educació del Govern de Catalunya, la mateixa institució m'ha autoritzat a passar-lo de 2n a 3r del GES, sempre dins de l'Àmbit de les Ciències Socials i de Participació. En aproximadament 100 pàgines explica tota la Geografia, Història i Història de l'Art de la ciutat de Rubí (70.000 habitants, Vallès Occidental), des de la prehistòria fins el 2001.
Com que malgrat la dispersa bibliografia existent, sobretot no actualitzada, a mans d'editors desapareguts o fruit de la subvenció municipal, s'ha fet una certa feina; el problema que em vaig trobar fou l'actulització de les dades geogràfiques, més que les històriques, atès el dinamisme social i econòmic de la vila. Això no és fàcil, per la qual cosa he tramitat la sol·licitud dels següents ajuts:
1. Ajuntament de Rubí, quan era d'Iniciativa i aprofitant l'avinentesa de tenir una regidora a l'Escola, el vaig fer arribar, sense resposta. Suposo que no se'l deurien ni mirar, car el públic potencial és bastant gran: quatre Instituts i unes escoles privades que treballen l'ESO. A banda de la població en general.
2. Llibreria El Racó del Llibre, l'Enric em va dir que el trobava interessant i aquí es va quedar, en una opinió.
3. Mitjançant dues col·laboradores de l'Editorial Vicens Vives, el vaig fer arribar: no va contestar.
4. Caixa Catalunya, no li interessava.
5. El Punt, quan tenia delegació a Rubí els hi vaig proposar que es podia publicar mica en mica al diari, em van dir que ja tenien historiadors... com si cada dia estiguessin publicant notícies històriques o geogràfiques de Rubí.
6. AGAUR, oferien un màxim de 4.000 € per ajuts a activitats locals, vaig fer un munt de papers i me'ls van negar. Quan vaig mirar els que reberen alguna quantitat: tots havien demanat menys i a més eren institucions, així queda més bonic.
7. Vaig intentar presentar el mòdul en un congrés d'història local organitzat per l'Avenç, em van dir que no, però què podia pagar els 20€ de la matrícula per l'assistència. Naturalment no hi vaig anar, i si no em dono de baixa com a subscriptor és perquè malgrat parli aquesta revista, cada vegada menys d'Història -ara és del Grup B- no deixa de ser-me útil.
8. La Diputació de Barcelona dóna un premi bianual, el primer any em van dir que havia quedat entre els vint primers, suposo que només es van presentar vint. A la segona convocatòria, se'm va insinuar un àccessit. El primer premi va anar a Màlaga, el segon a Rubí -ves per on- al barri del Pinar on han fet un capgròs per integrar els immigrants... ni què fossin de Mataró, un capgròs de 3.000€! Com que va pujar, com aquell qui diu, quasi tot el barri a la palestra; vaig captar de seguida -cal tenir a cura de l'autoestima- que feia més bonic repartir que no lliurar una quantitat de cèntims a una sola persona, què a més no la coneixen ni a casa seva. Em van fer perdre el temps, atès que aquell matí gloriós jo tenia classe.

Davant d'aquest currículum comprendré que no us sedueixi massa llegir l'obra en qüestió. Per això miraré de fer-ho més divertit i enganxaré un pròleg no editat, mireu:

PRÒLEG A LA CINQUENA EDICIÓ DEL RUBÍ FA FI

El canvi de mil·lenni va coincidir amb la 1ª edició d’aquesta publicació, fou el 3r trimestre del curs escolar 2000-2001 i es va impartir en l’aula d’informàtica del Centre de Persones Adultes Pau Casals de Rubí, al carrer de Terrassa, números 11 i 13 de la ciutat de Rubí al Vallès Occidental. La intenció de l’autor era ser conseqüent amb un dels criteris de la LOGSE (llei estatal d’educació ara revisada per la LOCE i parcialment en suspens a les envistes de l’acció del govern del PSOE que tot just quan arribi de nou a les mans dels lectors això, complirà poc més d’un any governant).

Estat espanyol

Canvis efectivament importants després de dues legislatures ominoses de la dreta on el reconegut progrés econòmic no ha anat acompanyat del social, cultural i humà. L’Estat espanyol entrà en guerra contra l’Iraq, moriren soldats en absurds accidents d’aviació, Galícia s’empastifà de petroli arreu del evitable naufragi del Prestige, els idiomes perifèrics foren menystinguts; des del gallec, basc, català, fins els emergents bable o aragonès. Tant el president del govern de Madrid com la monarquia van fer ostentació i malbaratament de diners en simples noces ciutadanes, quan la principal preocupació de la gent era l’atur i la contractació laboral, la deslocalització de les empreses a països del Tercer Món, a la cerca de nova mà d’obra explotada a base de sous miserables. Vuit anys de govern del Partit Popular Espanyol presidits per una mena d’home-rictus que sempre tenia raó i que mai no va reconèixer cap ni un de les equivocacions lògiques de l’acció de manar.. El govern del Partit Popular subvencionà institucions feixistes com la Fundació Franco, mantingué els símbols d’un partit, la Falange, agermanat amb el genocida NSDAP (nazi alemany), tolerà la xenofòbia contra la immigració, la violència de gènere, inclosa l‘homofòbia, i mantingué la confessionalitat encoberta de l’Estat, subvencionant la religió catòlica a través de l’educació i la sanitat privada. El govern dretà erigí la Constitució Espanyola de 1978 com a norma immutable de convivència, quan aquesta consagra una forma d’Estat, la monarquia, imposada pel dictador Franco, determina que només l’exèrcit és el dipositari darrer i encarregat de mantenir la unitat de la pàtria, impedeix la unió històrica entre Navarra i el País Basc d’una banda, i l’antiga confederació catalano-aragonesa de l’altra, a banda de sacralitzar l’economia de mercat. Un govern que no va tornar els papers de Salamanca a Catalunya, que la discriminà fiscalment i que encarregà la investigació de l’esmentat desastre del Prestige a Adolfo Martín Villa, antic governador civil de Barcelona durant el franquisme, ministre de l’interior que va empresonar Albert Boadella, el director dels Joglars, que ordenà la destrucció de les fitxes policíaques de l’antiga Direcció General de Seguretat (ara permetrien cobrar als vius i llurs hereus, empresonats, assassinats i torturats pel franquisme pensions de desgreuge, tramitades acceleradament), que ara està vinculat a una companyia elèctrica que recargola l’usuari amb rebuts inflats a base de nuclears obsoletes, apagades constants i incendis als boscos provocats pel deficient manteniment de les línies...

Un panorama desolador que va tenir el seu ocàs l’11 de març de 2004 quan l’escenari de la guerra iraquiana es va fer brutalment present a la capital de l’Estat i el poble que ja havia sortit en massa al carrer per aturar la matança de la població civil en manifestacions i casserolades multitudinàries , a través de les urnes, l’opinió pública en general i el precedent de l’enderrocament del virregnat pujolista a Catalunya. Passi-ho bé sr. Aznar deia la portada de El Punt. Ara, el PP a l’oposició va a classes de gramàtica però no ha passat de la 1ª conjugació, i l’exemple més nostrat que és estimar l’ha substituït per denunciar.

Món

Un altra nacionalista doctrinari, George Bush, després de fer trampa alhora de ser elegit pel primer mandat, ha estat reelegit com a president dels Estats Unitat d’Amèrica del Nord. Ja ha provocat dues guerres, contra l’Afganistan i ara contra l’Iraq. L’exgovernador de Texas que no dubtava en aplicar la pena de mort urbi, ara la vol aplicar et orbe. Ex alcohòlic confés i integrista cristià, no gaire espavilat i fàcilment influenciable pels luxosos consells d’administració dels poders fàctics (petrolieres i resta de companyies falconeres), abstencionista davant del protocol de Kioto, mantenidor de colònies convertides en camps de concentració (Guantánamo); empobridor de bona part del Tercer Món; no té gaires números per passar dignament a la història, recorda massa els fatxendes d’en Reagan i al seu propi pare, George I el jr de les clavegueres: presidents per obra i gràcia del poder ocult del materialisme mecanicista que regna des del fatídic dia de Nadal de 1991. Llegiu a Michael Moore i sobretot a Noam Chomsky, compatriotes seus fora de tota sospita intel·lectual. George, Jordi Bush, Jordi George Pujol... és la globalització... Tranquils Jordis-Georges, tranquils com la guàrdia civil a l’hivern de llana i a l’estiu de fil.

Catalunya

Novembre –el mes perillós pel Barça- de 2003 va ser tanmateix el de Convergència Democràtica de Catalunya (liberal) i Unió Democràtica de Catalunya (demòcrata cristiana) . Vint-i-tres anys de populisme van desaparèixer per obra i gràcia d’Esquerra Republicana de Catalunya. El Secretari General del Partit dels Socialistes de Catalunya-Partit Socialista Obrer Espanyol (socialdemòcrata) , tanmateix ministre d’indústria a Madrid, parlà de govern tripartit catalanista i d’esquerres. Iniciativa per Catalunya-Verds/Esquerra Unida i Alternativa constituí des de la sopa de lletres la Santíssima Trinitat que amb un Estatut coix i reformable i un finançament infinitament més desfavorable que el del poble basc, intenta refer el desolador paisatge que després de la batalla ha deixat el liberalisme (classe treballadora en precari, elitisme cultural front l’immigració (no s’alfabetitza en català des de les institucions públiques), favoritisme vers l’empresa privada, deixadesa vers l’Estat del benestar: empresa pública, sanitat, educació per tothom i complex d’inferioritat front el centralisme depredador dels governs de Madrid (UCD, PSOE i PP).

Hi ha un nou president de la Generalitat, l’anterior alcalde de la Barcelona olímpica (1992). La brunete mediàtica espanta el personal bramant que Catalunya està en mans de republicans i independentistes (què més voldria!) i les proppassades festes de Nadal, l’Espanya de pandereta en lloc de brindar amb cavà català volien fer-ho amb sangre de toro.

Cal donar franquícia a la política perquè domestiqui la llei de la selva que és el mercat que tenia els seus homes de palla en i amb Artur Mas i Josep Piqué i que, un xic nerviosa, deu cercar recanvis més convincents per alienar el poble. No hi ha tren d’alta velocitat de Barcelona a Madrid, ni de Barcelona a París, les autopistes son atracaments de coll blanc amb participació de la primera caixa de l’Estat espanyol, s’ha aturat. el transvasament de l’Ebre gràcies als catalans del sud, farts de ser una abocador: la petroquímica de Tarragona, les Centrals Nuclears d’Ascò i Vandellós. Les pluges ja no venen de Galícia sinó de València i hom es pregunta perquè el govern del PP de la Generalitat germana no es posa a construir embassaments com feien els amics històrics Miguel Primo de Ribera i Francisco Franco, en lloc de construir Terres Mítiques deficitàries i qüestionar que de Salses a Guardamar i que de Fraga fins a Maó-L’Alguer es parla el mateix idioma, el català. (¿Què parlen els espanyols: espanyol o castellà?).

Rubí i el mòdul que segueix

El PSC-PSOE governa des de les darreres municipals amb ERC i CiU. Ecosocialistes (ICV-EUA) doncs a l’oposició per primera vegada des de la Transició. Fa de mal pair. Un affaire destacat va ser el descavalcament del regidor d’Educació, mentrestant, l’Escola d’Adults de Rubí segueix en un edifici llogat, sense ascensor, ni biblioteca, ni sala d’actes, ni d’usos múltiples, ni laboratori. No hi ha tampoc un ordenador per aula i d’onze professors que té el claustre només hi ha quatre d’estables, la resta en precari. Algú em deia que ara que estan a l’oposició, els d’ICV bregarien per millorar la formació de les persones adultes de Rubí, jo pensava que si no ho van fer quan manaven, tenint-ho complicat, més ho tindran ara que no els escolta ningú.

Es potser indicat tancar ferides i crear un govern d’unitat popular com el del Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, abans no sigui massa tard i se n’aprofiti la dreta hereva del gran cacic que fou l’Alfons Sala durant la Restauració borbònica i que encara manté un monument a Terrassa, que insulta la memòria viva d’aquell republicà que li guanyà unes eleccions a casa seva o al que creia casa seva... si es que hi cases d’algú? Com canta Jaume Sisa, una veu sensata com la dels germans Marx .

El mòdul de 35 hores que teniu a les mans

Des de dins i sent aquest un material usat solament a l’Escola, cal deixar constància he demanat un munt d’ajuts per a la investigació, fins ara amb poca sort: encara pesa allò l’unamunià que inventin ells. Copsareu diferències mínimes sobre el que ja teniu en format CD, Per Rubí! Al cap i a la fi... fa fi.

*La foto és de la meva filla Berta Alarcó, és un obrer argentí que té una certa retirada Michael Caine, si voleu descarregar-vos el mòdul aneu més endavant al meu group

http://groups.google.com/afapaucasals

HE REBUT LA PRIMERA NADALENCA DEL 2008!

2007-11-18T00:37:00.000+01:00

Em fa molta il·lusió, talment com si Edgar Allan Poe fos el seu autor... Per això la vull compartir.

VOTAR O NO VOTAR

2007-11-17T22:54:00.000+01:00

Dilluns és mahometà, dimarts cristià, dimecres budista, dijous hinduista, divendres jueu, dissabte i diumenge a Barcelona res no és, convé anar de bar en bar, agafar-la ben forta i en qualsevol cas dilluns convindrà de nou religió com cal. Per això el meu amic té grans amics i sinó mireu com llegeix els titulars de la premsa digital.

LA MUTILACIÓ DE LA HISTÒRIA

2007-09-30T17:50:00.000+02:00

diumenge, 30 / setembre / 2007
LA HISTÒRIA MUTILADA

Quant a la disciplina que ja no existeix
A les Proves d’Accés als Cicles Formatius de Grau Superior ara que fa un any. L’alumnat que vol cursar la Formació Professional des de un Grau Mitjà o per edat i experiència en el món del treball han de fer un examen d’Estat que els hi permet amb menys de dos cursos plantar-se a la Universitat. Des de 1997 cursaven la Història, ara ja no. El govern socialdemòcrata que hi ha Catalunya ho ha decidit i en contra no té ningú, llevat naturalment del què escriu aquestes ratlles. Em vaig entrevistar –després de rebre llargues pel Conseller de torn (del Pozo) amb un càrrec de l’Administració que em va dir:
1.- no creia necessari consultar al professorat sobre la supressió d’una assignatura;
2.- no hi ha dos, arguments demagògics com si Madrid no deixa anar diners, que si és car mantenir tant de professorat, que si m’admirava perquè en ple mes de juliol tenia l’empenta d’anar a veure’l, etc.

Naturalment, com sempre són temps d’eleccions
Un dia tot passejant vaig fer un escrit a la seu de Convergència Democràtica de Catalunya (liberals), exposant que es podria incloure en el seu programa el retorn a una assignatura que ells van incorporar quan eren al govern. No van guanyar ni es van preocupar de contestar: això li diuen democràcia i catalanisme, estar roboticàment esperant que a la nostra classe obrera li deixin d’explicar els seus orígens.
Dels socis del socialista que es troba al capdavant del govern de Catalunya es pot dir quelcom:
-Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), els conec un xic car vaig ser vocal d’ensenyament durant un temps de la meva militància (1991-2000), què són liberals ja em constava per la boca petita d’un sensacional militant que hores d’ara, tanmateix considero un amic: Josep Catà i Tur, col·labora a la darrera Sapiens. Doncs bé, vaig parlar amb ell i no es sabia res i el partit menys, i això que és assembleari i la seva federació d’Enseyament té web i tot. El 2000 quan vaig deixar la militància vaig rebre una carta d’en Carod que no conservo, però si vaig comentar que després de tot només em restava el meu sindicat (la Confederació del Treball de Catalunya, CGTC), per tant, tot i ser molt marxista, podia deixar-me seduir per allò que és essencial en la història recent de la meva terra, Catalunya, durant la IIª República i bona part de la Guerra Civil o Revolució, i tanmateix en la lluita contra el feixisme.

Les armes catalanes són de l’anarcosindicalisme
I només aquest aconsegueix els èxits essencial de mantenir a ratlla la barbàrie; el liberals de Companys a ERC donen cobertura ideològica a un catalanisme que va néixer viciat de conservadurisme com a mínim des de les Bases de Manresa (1892, dit sia de pas l’any en que va ser infantat el genocida, emparentat amb Hitler i Mussolini: F. Franco). ERC ha consentit la supressió de l’assignatura i s’omple la boca amb la llei de memòria històrica.
Iniciativa – Els Verds – Esquerra Unida i Alternativa, ecosocialistes amb el trauma de l’enderroc de del mur de Berlín (1989) i de la pàtria del socialisme real (l’URSS). Ràpidament renunciaren al comunisme perquè s’han d’aconseguir vots. Ja no els hi queda ni la batllia de Rubí, això si, suposo que es col·loquen amb força i són solidaris a través de les seves organitzacions de masses (la CONC). La veritat és que no ho he comentat amb ells. Potser encara tinc el trauma del classista PSUC dels anys 70 quan reservava per als seus militants d’elit les classes de l’admirat Manuel Sacristán, jo vaig assistir a una a la clandestinitat convidat no precisament per un comunista. Tampoc li preocupa a l’ecosocialisme que la classe obrera en sàpiga d’Història.

El Partit Popular i Unió Democràtica de Catalunya
Estudiant mutilatConfonen la història amb la religió com a bons democratacristians, en Duran i Lleida volia treure els seus fills d’un col·legi del més benestant econòmicament parlant, barri de Barcelona, perquè, pobrets no feien religió, era l’ètica del BUP que ni a filosofia arribava; com si la canalla de la nostra terra no tinguessin dret a saber qui era sant Freüd, sant Einstein, sant Darwin i sant Marx... fins arribar a l’antic COU, on per cert també es van carregar el marxisme amb l’excusa de la Selectivitat. Els socialdemòcrates del PSOE i els liberals, a banda dels extrems (ni extremistes ni radicals) d’ERC i Iniciativa; els hi preocupa ben poc la Història.

A qui preocupa doncs la Història?
A l’alumnat de secundària català de formació professional ben poc, ja que del que es desconeix no es parla, per tan no se’n sap. I el professor d’història fa cua davant de qualsevol OTG, INEM o ETT de torn; i les facultats d’Història es buiden. I vaig escriure a l’Avenç, revista que des de 1977 es publica ara amb atenció preferent cap a la Història, abans només per a la Història. Se l’han quedat els de RBA i ara en fan un producte multicultural: ja veuré si renovo la meva subscripció. Perquè no em van fer ni cas de la mutilació de la Història que va practicar el bisturí del canceller de ferro sr. del Pozo, filòsof de professió, no al servei d’Epicur, Demòcrit i Heràclit com voldria, sinó dels srs. A. Smith, D. Ricardo, Stuart Mill i tota la colla que ens fan empassar rodes de molí amb l’excusa de l’economia de mercat. Per això ni Tarradellas (no volem titelles fota Tarradelles), ni Pujol el banquer, ni l’efímer Maragall em representen. Ni Macià ni Companys. Ni Bernat de Cruïlles. L’únic president de la Generalitat amb cara i ulls fou Pau Claris que en la solitud del seu despatx al bell mig de l’Europa del Barroc d’Oliver Cromwell va creure que el millor era una República Catalana, de fet consta que fou la primera a proclamar la solidesa del poble català. Malgrat que pensant-ho bé ja ho havíem d’estat de republicans els catalans, amb Pompei i Cèsar, colonitzats per colonitzats, prefereixo els romans politeistes però republicans que els que volen suprimir –encara més!- la Història, per seguir robant el protagonisme de la Història als que la tenen: els que treballen, al proletariat. Ara sabeu perquè no voto, em trèieu el pa de la boca.

En sou a temps torneu la Història al lloc que li correspon.

(imatge, un estudiant de formació professional sense la musa Clio)

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ: GIRONA CREMA FOTOS REIALS

2007-09-25T13:25:00.000+02:00

La llibertat d'expressió és el que resta quan la butxaca és buida. Els joves de Girona han anat a classe i han fet els deures, ells saben que el Príncep de Girona és el segon títol en importància del d'Astúries que correspon a l'hereu de la corona. Com que van aconseguir abans que ningú que la seva ciutat es digués Girona i no Gerona com pronuncia el de llengua espanyola, els hi consta des de la secundària obligatòria que el títol de Compte de Barcelona està en cara per decidir, i els parlamentaris, sobretot el mesetaris són advocats, per tant es creuen més que ningú que en saben de lleis, però mai no han tingut el valor de preguntar perquè no hi ha cerimònia de coronació del compte de Barcelona, actual Joan Carles I. Borbó per gràcia de Franco, dèu i la Constitució.

Com fa uns anys tots eren adulters ara tots poden cremar un rei, simbòlicament parlant clar i directe. La policia no dóna a l'abast de detenir infractors. Però, és tan facil cremar un rei i a més només que es regiri la butxaca en tindrem uns quants per 1 euro: de moment a part del dels espanyols, també hi ha el belga; potser per prudència les monarquies del nord d'Europa o bé no se senten comunitàries (Isabel II i el suec i el noruec) o si ho són, per no tenir no tenen ni govern (el belga). Holandesos i danesos (ep! els amos de Groenlàndia) són més discrets i surten o no a les monedes. Un altra monarca és el bisbe de Roma, el papa, aquest també monedes d'euro i ja saben els numismàtics quina mena de negoci indigne ha fet la banca vaticana amb la monedeta/medalla en qüestió.

Cremar, cremar, per escalfar-se i també per escalfar els ximples que ens van fer tragar una Constitució monàrquica, militarista, i capitalista. En aquest racó oriental per als espanyols i occidental per la majoria, es vol seguir la tradició que com a mínim és republicana, i a tot estirar pot entendre tanmateix com a català l'anarcosindicalisme i el marxisme. Tots sóm jueus, criptojueus, moriscos, bruixes, il·lustrats, liberals antiabsolutistes, republicanots i socialistes utòpics, llibertaris, poumistes i maquis contra la barbàrie feixista. En aquest Estat la dreta somia Atapuerca.

Els jutges mai no denuncien d'ofici l'economia de mercat que els fa rics i de vegades corruptes, i quan fan estadístiques es pensen que varem votar que no a la Constitució europea per simple o ximple visceralitat. Els advocats, jutges i legalistes generalment són de dretes, i el món es pot dividir entre gent d'aquesta mena i gent normal. El pitjor no és que tinguem un Tribunal Constitucional a mans de conservadors, sinó que si mireu els currículums vitae dels polítics de l'Estat, aclaparadorament guanyen el advocats i a més funcionaris; és a dir els especialistes en lletra petita, per això amb lletra grossa escric NO TOQUEU LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ INQUISIDORS!, només cal un euro a la butxaca i saber que Narcís Monturiol era republicà, com ho fou per una nit el canonge Pau Claris quan pensà en la República Catalana el 1640. Ara i per acabar mai no cremeu mai un euro de la República Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat! Salut i que Mijail Bakunin us il·lumini després de llegir El Capital i deixar-se fotografiar per uns policies que sembla que sortin d'una pel·lícula d'en Kubrick, sota la rialla sornaguera de Bertold Brecht que tant bé va saber sortejar el feixisme nostre de cada dia doneu-nos senyor... Marlaska.
Bonhora.

EL PER QUÈ DEL TÍTOL DEL BLOC

2006-08-25T08:29:00.000+02:00

Com que fonamentalment sóc professor d'història volia crear una eina de comunicació amb el meu alumnat, la resta de la humanitat -la veritat- és que m'és bastant indiferent, llevat de la família i bestiari homologable. Al demanar-me l'ordinador el títol, vaig introduir directament la paraula historia (així, sense accent, una vegada em van dir que els accents i internet no són gaire compatibles, deu ser perquè els inventors han estat anglosaxons) i la paraula no va ser acceptada, doncs vaig haver de triar i com que ja havia decidit que la història i l'adulteri, en el meu cas tenen alguna relació.
Veieu, jo treballo amb adults (ara li diuen persones adultes, però a mi m'agrada més com se li deia abans i abans m'agradava més com li diuen ara: el cas és anar una mica contracorrent, si et deixen clar). L'alumnat adult a Secundària on jo treballo té de 18 a 99 anys i un munt d'obligacions entre les quals, naturalment, no figura l'estudiar: la majoria té la vida resolta, o mig resolta o gens resolta; però, el que compte és que els estudis no serviran per gaire cosa més.
Per tant, estudiar per als meus alumnes és una tasca totalment voluntària que dóna alguna satisfacció només al final del cicle, però que és feixuga i dura.
A qui li agrada estudiar? A mi no per descomptat. Sempre que he estudiat ho he fet per obligació, de petit i de gran. Les satisfaccions me les dóna el llegir, col·leccionar monedes, viatjar, fer esport, dormir, dormir amb la meva dona, imaginar que puc dormir amb algú que no és la meva dona, menjar bé, etc.
Així doncs, el meu alumnat és una mica adulter amb si mateix quan resta infidel a una part de la seva vida privada per dedicar-la a un exercici que no és massa plaent: estudiar, memoritzar, fer els deures, no entendre les coses i quan s'entenen no saber perquè s'entenen... i tot per un miserable títol que ja havien de tenir quan van fer els 16 anys: l'ESO. Què fins i tot es necessita per ser mosso d'esquadra! Aquesta feina tan desagradable que consisteix en posar multes i fer fora els esquàters de casa seva.
Caminem tots plegats pels verals de la història, també de la geografia i la història de l'art i si n'aprenem alguna cosa tot això que tindrem; però conèixer, el què és diu conèixer és quelcom més profund, més individual i malauradament molt escàs.