1. JeanCarpentier; François Lebroun (dir.). Breve historia de Europa. 754 pàgs. Útil i poca cosa més, fa uns anys vaig llegir que la Unesco volia fer una història del món per a tot el món... això, encara estic esperant.
2. Mendoza, Eduardo. La verdad sobre el caso Savolta. 448 pàgs. Em deixà bastant indiferent, és molt millor La ciudad de los prodigios. I encara estaria molt millor que l’autor assumís d’una vegada per sempre que escrivint en espanyol de Catalunya és fer un mal favor al proletariat del meu país. Per això està servida la polèmica de Frankfurt. Si Kafka era un botifler també ho són en Marsé, els Goytisolo i tota la trepa –Monzó inclòs- que escriuen en espanyol per guanyar-se la vida. Ja Clarín volia convèncer a Oller de què deixés el català. El problema és que no tenim Estat, per això les llibreries que només venen en llengua catalana fan pena... malgrat que en fan més les altres. Malgrat què si tot és un problema de butxaca, d’un Chomsky a 8 € en espanyol a un a 
17 € en català, es demostra que el capital no té pàtria, és només mercat.
17 € en català, es demostra que el capital no té pàtria, és només mercat.3. Renault, Mary. La máscara de Apolo. 442 pàgs. Com més hi penso més m’agrada. El sorprenent és que la deixés passar la censura feixista. Serà veritat allò que no prohibien el que superava les 200 pàgines?
4. Chomsky, Noam. Hegemonia o supervivencia. 376 pàgs. No té color, sap escriure i es consolida com un dels homes més influents del món. Tot i que he de confessar que quan vaig mirar el documental de Michael Moore sobre el fatídic (per als ianquis) 11 de setembre de 2001, em vaig convèncer del tot que George Bush és imbècil, quan no sap què fer davant d’una colla d’infants. Un motiu més per a no votar. Cent mil vegades més fiable Hugo Chaves, Fidel Castro o Evo Morales. Sort en tenen els ianquis de mr. Google.
5. Némirosky, Irène. Suite francesa. 376 pàgs. Ara ha sortit un relat breu, davant l’èxit d’aquesta novel·la. Molt ben escrita però no aporta més que acidesa i demolició.
6. Frontera, Guillem. La ruta dels cangurs. 200 pàgs. Una bajanada com una catedral, sense solta ni volta, amb ironia que no fa riure i poca cosa més. Un bon exemple de com hi ha arbres que acaben en llibres i llibres que haurien d’acabar en arbres. Suposo que em donaria la raó el conseller de governació, ecosocialista i excomunista amb nom de detergent. Va tenir la barra d’anar a l’enterrament d’en Gregorio López Raimundo què si va ser alguna cosa –a banda d’eurocomunista- suposo que a la mort seguia sent marxista-leninista: una de les poques coses decents que encara sobreviuen. El president de Catalunya, José Montilla va ser del Partit del Treball d’Espanya (maoista), cosa que l’honora atés que vaig tenir dos bons amics d’aquest partit, i a més l’ERC va anar amb ell a les primeres eleccions de 1977. Ara, la socialdemocràcia catalana no s’aguanta per enlloc. L’únic president que ha tingut, en Pasqual Maragall, ha deixat la militància, d’una manera prou digna. No com el titella d’en Tarradellas que no va voler saber res d’ERC quan es declarà president de tots els catalans. Com si els catalans fóssim tots d’una classe social. El problema de la política és què està a mans de funcionaris i advocats, i a més es cou a Madrid. Jo ja no voto, em quedo al meu sindicat, i compte en que no trenqui també el carnet (de la CGT) per segona vegada... per anar-me’n a la CNT, què com a mínim té la gloriosa tradició d’haver derrotat al feixisme fins el maig de 1937. Després, entre tots, amanirien la darrera expressió del liberalisme.
7. Gil, Quim. Iniciació del programari lliure. Només 144 pàgines... no serveix per res. El govern de Catalunya patrocina el Linkcat i malgrat que l’Ajuntament de Rubí és igualment socialdemòcrata, es veu que cadascun tira pel seu cantó, dilapidant els diners del proletariat (dit sia de pas, la burgesia no contribueix, directament explota, roba, fa espoli, dirigeix, mana, assumeix la seva responsabilitat històrica, podeu triar de quina manera mantenen la vostra alienació).
Aquest any s’ha inaugurat la renovada seu de l’Escola d’Adults, els diners han sortit d’Europa i han deixat l’obra a mig acabar: no hi ha laboratori, ni persianes ni cortines, es continuen quedant un munt d’immigrants al carrer sense aprendre català, no hi ha biblioteca operativa, ni cap ordinador a l’aula. El govern de Catalunya continua ignorant que es fa anglès, informàtica i el curs d’accés per a majors de 25 anys a la universitat. Tenen tres tipologies de contractes laborals i de quasi vint treballadors, els únics que tenen la plaça fixa són quatre.
L’Ajuntament de Rubí és bastant desastre però segurament no major que el de la pròpia capital de Catalunya: permet l’existència de plaques falangistes davant de casa meva, no alquitrana com les voravies com a la Rambla de Catalunya, prefereix unes lloses de ciment que contaminen acústicament més que les motos de 50cc que mai no controla, com els amos dels gossos de defequen impunement. Només neteja els carrers on passen els guiris. Manté uns IES totalment al marge des de la Generalitat (com la mateixa Diputació) i a sobre es permet el luxe d’enviar a casa enquestes per a què l’alcalde et faci cas. Aquest du la mainada a l’escola privada, era l’únic socialdemòcrata en una escola privada de convergents i l’únic bo que hi vist que ha fet, a banda de deixar especular a la màfia del ciment a tot i a dret, és anar a la Plaça de Salvador Allende l’11 de setembre dels xilens, i meu, car sóc llicenciat en Història del Món Contemporani i el de 1714 em queda lluny (tot i que tinc un correu tendenciós: jma2014@gmail.com). Rubí té un paisatge catastròfic fruit d’un poder depredador i quan quelcom de semblant –no és una boutade- ho escric a un dels meus mòduls i després ho esborro, els propis habitants de Rubí em demanen que repeteixi.
Que repeteixi que el poble viu d’esquena a la Riera, que no ha enfonsat encara el monument al Genocida, que es van equivocar al canviar l’Ajuntament de lloc, a l’enderrocar l’antic Mercat, al carregar-se la sagrera de l’església de Sant Pere, que aquesta té un absis cegat per unes cases que no tenen cap valor arquitectònic. Què els carrers del centre són un perill per la vida de les persones: l’altra dia un nano amb bici i a tota castanya es va empotrar en un turisme, davant meu, per sort ni l’un ni l’altra van pendre mal, i el guàrdia que havia a l’aprop poca cosa va fer.
Les cantonades són en angle recte i les voravies com el passadís de casa, el brogit de les poncelles en 50cc i roba de xandall acrílic (xarnegos que diria el Candel vaja!) fan insuportable la passejada o simplement poder donar classe a l’Escola.
Una Escola que va inaugurar l’alcaldessa que diuen és llicenciada en Geografia i Història per a vergonya dels de la professió, i miro cap a un altre cantó, que diuen que ja ho era quan treballava de secretària a l’Autònoma, que no de professora, suposo. Que tolera que la propaganda institucional publiqui un article en espanyol –la resta tots en català- dient que l’Escola d’Adults encara depèn d’un col·legi de quitxalla què té el mateix nom. Que no li preocupa que aquesta depengui de la de Sant Cugat –amb govern liberal- i que tolera que vingui un desconegut inspector de Sabadell a inaugurar una cosa que ha fet el poble de Rubí amb fons europeus i que encara està a mitges. No és que ho hagin fet millor els d’abans (ecosocialistes), però és difícil que ho facin pitjor el que vindran després. Vaig estar en un ple, avorrit i insuportable, els del pp (amb minúscula) no passaran de ser els únics feixistes o extraterrestres, que pel cas és el mateix, parlar de la dreta espanyola és perdre el temps: mentre els tontos no es tornin agressius no cal tancar-los, sortiria massa car. El pitjor evidentment són els liberals de Convergència (populistes sense Pujol, cosa que aquí és ja impossible) o gànsters com els d’UDC (On ha acabat l’estafa de les acadèmies d’idiomes? Qui li publicava la mala literatura al Duran i Lleida? Ceac! Com finançaven els locals de l’Hospitalet? Expedint títols falsos pagats per la UE des del Departament de Treball!
Aquests són uns que més val que no tornin a governar. Els socialdemòcrates les fan més grosses al servei del capital i de la incultura, es carreguen la noció de lluita de classes, renuncien a Marx i eliminen el marxisme dels programes de filosofia. La mateixa filosofia, història de la literatura o història en general són coses a batre perquè fan pensar a la gent. Són bèsties perilloses, com els socis, més que els ecosocialistes que ja no pinten res i me’n alegro car han dilapidat tot el que van fer els russos de 1917 a 1924, i aquesta herència només rau en quatre visionaris sense poder –cosa que ja està prou bé, el poder no deixa exercir la crítica- I ERC, darrerament només Esquerra, independentistes en lloc d’estatalistes, encara cerquen un encaix amb Espanya i han perdut totes les conselleries que li reportaven alguna popularitat. Això si, han omplert una ciutat costeruda com Barcelona de bicicletes suïcides: una vegada vaig preguntar al Portabella de quin sindicat era i em va dir del CADCI, jo també, avui no és 30 de desembre de 2007 sinó 6 d’octubre de 1934 i Companys està proclamant l’Estat Català des de la Generalitat... i jo perdent el temps escrivint aquestes ratlles que no llegirà ningú.
Com deia el meu amic Catà els d’ERC són liberals i quan em vaig acomiadar d’ERC el 2000 ja li vaig dir que corria el perill de només ser de la CGT. No conservo la carta d’en Carod, però tampoc van fer res ni ho fan ara. Aquest darrer encara esmenta Plató en lloc d’Epicur, Demòcrit o Heraclit i el Ridau encara avui parla a El Punt de Josep Pla quan la revista Sàpiens ja ha demostrat que era un espia del Genocida, facilitant els plànols de les ciutats que serien bombardejades pels feixistes italians. O sigui, Josep Pla era un assassí i el president de Catalunya, si sapigués una mica d’història ja hauria fet canviar totes les plaques que als carrers i escoles de Catalunya porten el nom d'un assassí. Ara bé, no solament no farà això, ans el contrari, quan es mori un altra espia: Carles Sentís, encara anirà al seu enterrament i dirà què va fer grans coses pel país, com els feixistes del Dalí, el Samaranch o el mateix Mayor Zaragoza, que malgrat presidir aquella Unesco que ben poca cosa fa per a la Història, mai no ha pelat la ceba com l’oportunista de Günter Grass.
Quin panorama! Qui s’avorreix és perquè vol. A Bagdad o Rawalpindi sempre hi ha un altra divertimento: el què organitza el Gran Germà d’en Bush, falcó de l’american way of life.
8. Valtari, Mika. Marco el romano. 520 pàgs. Si hi ha alguna cosa més pesada que un cristià és un altra cristià, si canviar de religió fos la solució rai, per això em declaro lleig, catòlic i sentimental com Valle Inclán, galleg excarlí com els combatents d’ETA. No els hi diré mai terroristes. Terrorisme vé de Terreur i Grande Terreur i fou el gran Robespierre el seu artífex, tan gran com Oliver Cromwell, ambdós executaren reis i són els pares del món actual: es mereixen tot el respecte del món. A Espanya mai no han executat cap rei, malgrat els meritoris intents dels anarquistes. Ara ja està abolida la pena de mort, encara que estaria prou bé aplicar-la per delictes econòmics a partir d’un milió d’euros per exemple: no es quedaria ni un sol dels que es diuen banquers, ni constructor i ja estaríem més a l’aprop del paradís. Els membres d’ETA són carlins, viuen a l’Edat Mitjana, típic de rics, no tots els bascos són iguals, són bessons.
Jo els hi donaria la independència ja, continuarien sent carlins, anant a missa, descobrint Amèrica després dels víkings, fabricant ferro i controlant la gran banca espanyola.
En Tree, un escriptor anglès catalanista, si si catalanista, si fos només un estudiós d’Espanya, com el Preston, li dirien hispanista, donçs ja està. Tree diu que és ateu. Estic d’acord amb ell, però jo sóc teu simplement. Donar a déu un contingut ètic és bizantinisme, per això prefereixo llegir Filosofia sense metafísica. La religió avui sona simplement a cursi. Prefereixo que la gent es mati pel futbol que per déu, és més lògic.
En Tree, un escriptor anglès catalanista, si si catalanista, si fos només un estudiós d’Espanya, com el Preston, li dirien hispanista, donçs ja està. Tree diu que és ateu. Estic d’acord amb ell, però jo sóc teu simplement. Donar a déu un contingut ètic és bizantinisme, per això prefereixo llegir Filosofia sense metafísica. La religió avui sona simplement a cursi. Prefereixo que la gent es mati pel futbol que per déu, és més lògic.
9. Orriols, Maria Dolors. Reflexos. 186 pàgs. Un llibre que corria per casa dels meus pares. No és dolent, ignoro si s’ha reeditat. Dones que escriuen bé a Catalunya hi ha unes quantes: la Roig –en el cel del PSUC i de la revista Triunfo hi sigui-, la Isabel-Clara Simó, la Manzana, etc. La que no escriu bé és la Marta Pesarrodona, a Donasses fa biografies planianes i en una s’equivoca de ple amb la Lola Anglada, aquesta va deixar com Dalí la seva obra a l’Estat espanyol: la Diputació de Barcelona. El germà que tenia no es va fugar amb una minyona, com escriu la imitadora de l'espia d'en Pla, sinó que es va casar amb la que seria la seva secretària i tieta meva. El germà de l’Anglada va fer fortuna i sempre va voler recuperar la casa pairal de Tiana, al final de la vida d’ambdós, la Lola li va enviar un advocat i li oferí 5 milions de les antigues pessetes de renda anual vitalícia, que el meu oncle sobrevingut va rebutjar: ell volia la casa . Tinc entès que la Lola era una mala peça que amb la resta d’anglades i sarrieres el martiritzaven de petit amb qüestions religioses. La dibuixant del més petit de tots republicà té un Parenostre en català prepompeuà que fa por. Per diferents camins, a l’enterrament de la Lola va anar el seu nebot –el meu padrí- que també figura a l’Enciclopèdia Catalana com a esportista d’elit i va ser saludat pel llavors president de Catalunya, Jordi Pujol, a la dona del qual li facilitava botes per anar a fer la muntanya o arrenjar la gespa del Camp Nou. Sense que ni la Ferrusola –suposo- ni Pujol lliguessin caps. Tampoc tenien perquè fer-ho, ara fins i tot hi ha un Anglada per Vic que imita a en Hitler, com la Pesarrodona quan embruta la veritat, suposant coses. Al meu Rubí fa fi (vegeu una altra plana d'aquest mateix bloc), col·loco de portada un dibuix de la Lola Anglada, representa l'església de Sant Muç i no porta creu, la creu va ser ella mateixa per al seu germà i pel país: la Diputació de Barcelona és Espanya. Vull pensar que la Pesarrodona retificarà a la propera edició, i a més que m'enviarà a casa el llibre de franc, del contrari que continuï escrivint poesia: els poetes són els únics que tenen llicència per dir mentides.
10. Munthe, Axel. La historia de San Michele. 334 pàgs. Autobiografia insofrible d’un metge suec i pedant. Sota una capa de vernís progressiste s’amaga el determinisme típic dels anys 1930. Miquel Porta Perales o Morales, un d’aquests creadors d’opinió que no toleren el marxisme, deia d’en Salvador Allende, metge com Munthe, era una racista. Aquells anys la ciència cercava maneres de justificar el diferent grau de desenvolupament dels pobles en la genètica. Avui fa o no fa el mateix, però d'una manera políticament correcte, és a dir, sense comunicar-ho a periodistes obtusos, sense ser tan burro com l’Alfons Quintà –vaig deixar de llegir l’Avui, perquè és un feixista conspicu com la Rahola: gènere de bèsties que es pensen que la raó és fruit de la seva clepsa privilegiada. En Quintà va muntar la delegació de El País a Barcelona, llavors a la Rambla i TV3, però un fill d’uns amics seus marxa de casa quan s’hi fa present, en viu o en directe, a través del telèfon. Suposo que no ens queden ja bons intel·lectuals a banda del Jaume Cabré, el gàndul d’en Monzó, el Baulenes, el Sánchez Piñol, el Pairolí i els que escriuen les cartes al director del millor diari d’aquest país: El Punt.
Per què El Punt és el millor diari? Tot i que la secció d’internacional es pobre, curta i poc entenedora, tot i que el llegeix poca gent, si esforça. Els seus competidors fan pena, per tant, més què mèrit seu és demèrit, vegem: L’Avui és de La Vanguardia i d’un institut de crèdit, sempre s’ha definit com a liberal i per tant entre Montserrat i el despatx del govern de Catalunya va fent el cumbaià: el millor col·laborador és l’Esteve Riambau, a banda de l’extint M. Vázquez Montalban, un xarnego del PSUC que ha fet la millor novel·la històrica, amb perdó de El hereje de M. Delibes, en espanyol: Autobiografia del general Franco. El Periódico va renunciar a la capçalera en català per criteris mercantilistes, no li sumaven les dues edicions, l’espanyola i la de llengua catalana de registre pobre i bàrbar: alfombra, làmpara, recolzar per donar suport, etc. A més és sociata i té un passat, present i futur de cuixa (Interviu) i espasa (Madrid amo i senyor). El País és millor però colonialista, a més d’obstinat al no treure una edició íntegrament en català: té el seu públic, tot i que no tot s’acaba amb el Boadella, la M. Torres i el Partido de la Ciudadanía. El País té grans competidors, com a mínim venen més que El Punt: els feixistes de la Cope i El Mundo, l’ABC i La Razón: tan de govern del pp a la Comunidad de Madrid, alcaldia inclosa, fa créixer els nans que voldrien ser enterrats a Cuelgamuros. Resta La Vanguardia, el mèrit del qual és donar feina, la resta és avorriment. És el diari dels conservadors des de 1881, l’amo és un comte en un país republicanot, que no reconeix més que un, el de Barcelona, què està mort i enterrat a El Escorial. De la prensa gratuïta, només trobo una certa dignitat a l’ADN, ni que sigui pel format. La resta està plena d’usurers que enxampen amb anuncis fàcils a la gent que agafa el transport públic i que vol notícies que no el facin llegir més enllà d’algun prospecte farmacèutic o les instruccions de la rentadora. Gent que mira el Gran Hermano de la Tele, o la Operación Triunfo; però que en realitat diuen que la tele els avorreix, com abans tothom anava a Andorra a esquiar o a admirar el romànic. Ningú no comprava, els carrers de Sant Julià, Andorra la Vella o Les Escaldes encara ara estan plens de zombies com els de George A. Romero a la Nit dels Morts Vivents. Ja se sap el nostre millor cinema és el del Festiva de Sitges: el de terror.
11. Short, Philip. Mao. 1.048 pàgs. Biografia de l’estadista xinès. Comença acusant-lo de pederasta i després de descriure la seva vida de dictador solitari en un laberint d’intrigues sense solta ni volta, acabes creient que la Xina és un altre planeta poblat per una classe dirigent tan podrida com la nostra. No dic que ni si ni que no. Però sempre que parli amb un xinès li podré retreure que els seus dirigents tenen o diuen que tenen Marx i Engels com a llibres de capçalera. Per cert, dues pel·lícules de l’antiga RDA han tingut un cert ressó: Goodbye Lenin, una comèdia carrinclona a l’estil Doris Day i La vida de los otros, millor, tot i que el protagonista em recorda Vaclav Hàvel i aquest sempre serà un anticomunista i el policia reconvertit en carter no crec que deixi de ser comunista. Prefereixo encara ara a en Honnecker que al Willy Brandt: el socialisme democràtic és el que ens va dur al nefast del Felipe González i tota la trepa d’atracadors més ben educats que el d’abans; però, per això mateix, més sibil·lins, ofídics, petulants i llagoters de la idea de l’Espanya fastigosa de tota la vida.
12. Autors Diversos. La música del III Reich. 284 pàgs. Catàleg de l’Exposició del mateix títol que es va fer a La Pedrera. Dona novetats de l’art que agradava als nazis (la vuitena inacabada de Schubert, com a mi) i el que feien els jueus, abans de l’extermini. La llàstima és que al cd no hi és la millor peça, un rèquiem comparable al de Mozart.
13. Blasco Ibáñez, Vicente. Los argonautas. 500 pàgs. Ni de bon tros millor que Los 4 jinetes de La Apocalipsis o El intruso. Aquest valencià del Partido radical de Lerroux no l’encerta, però no em dóna la sensació d’haver perdut el temps. Pobres valencians, no se’n surten amb tantes poncelles com el Zaplana, el Camps o la Barberà, els hi tanquen els repetidors de TV3 que ara té la Sexta, els hi omplen el litoral de porqueria com la nostra malaurada Costa Brava dels 1960 i a sobre els hi diuen que parlen mossàrab. Francament, ho tenia millor aquell senyor de Santa Coloma a qui cantava La Trinca quan era això i no Gesmusic o alguna altra societat que fa programes detritus per la tele. València, ni regne ni país, exporta joves amb carrera universitària a Catalunya, arribarà el dia que importarà taronges. Encara no saben els valencians que amb el canvi climàtic tenen més aigua que els catalans, però si baden i en lloc de fer terceres residències i de camarers per als giris de Madrid i la resta d’Àfrica i Europa –fixeu vosaltres les fronteres-, si s’adormen i no fan pantans, vindrà el segon del Clinton i ens tornarà a fer passar fred i l’anticicló de les Açores (l’Aznar és un pet, el Blair una ganyota i el Bush un criminal en sèrie) geogràfic tornarà a fer de les seves amb la Depressió del Nord i només plourà, com sempre a la Iberia Humida, és a dir a Galícia-Portugal del nord, Astúries, Cantàbria, Euskalherria, i pirineu catalanoaragonès. Diuen que l’AVE abans que arribar a Madrid, hauria de fer-ho a València. D’una manera incongruent diuen que ha d’arribar a Barcelona. Aquí ja hi és.
Des de 1924 tenim metro i ens arriba per l’esquerra, a Madrid ve per la dreta. Hi ha dos tipus de persones, les normals i les d’esquerres, vostès decideixen, jo ja no voto.
14. W. Somerset Maugham. Al filo de la navaja. 424 pàgs. Prescindible del tot. Suposo que em passarà igual que amb Les benignes de J. Littell que tant Beznosoff a les pàgines de l’Avenç d’aquest mes com avui (30 de desembre de 2007) la Imma Merino a El Punt, venen a dir què és un mal llibre de... 1.202 pàgs. Tampoc tinc ganes de llegir a Grossman i la seva Vida i destí sobre les víctimes de l’estalinisme. A la revista Presència d’aquesta setmana, en Roca i Junyent, l’únic que podia succeir a Jordi Pujol, esmenta Arthur G. London, autor de España, España..., llibre d’història que vaig llegir el 1971, publicat a l’actual Txèquia, i que ja denunciava les tortures estalinistes. Stalin va ser com Napoleó, va estendre amb el llenguatge del seu temps, amb la violència, una pràxi revolucionària. La tortura, la guerra, la fam, la pesta, la mort, en definitiva són productes dels enemics de la revolució. Tota revolució acaba en guerra civil i aquesta amb intervenció internacional. Qui guanya escriu la Història, continuo pensant que malgrat els errors, el comunisme estalinista, leninista, maoista, castrista, titista... és més honest que el periclitat capitalisme amb la seva hipòcrita ideologia, el liberalisme que només reconeix la igualtat jurídica, quan aquesta, sense l'econòmica; és a dir, necessitats a banda de capacitats, no té cap sentit. Què un africà negre no s’assabenti que es mor de gana i que la seva esperança de vida sigui la d’un europeu del Neolític, no és un problema de desinformació, ni de distribució, ni de manca d’humanisme. És poca cura en el mínim nivell ètic que cal que tinguin els humans per sobreviure i superar una natura hostil. El cinisme, la religió i la llei per si mateixes no solucionen res: simplement cal atendre a totes les necessitats independentment dels necessitats, a fi de que puguin decidir a tothora què volen. Com deien els socialistes utòpics: a major nombre, major bé.
El problema que tinc amb els meus alumnes no és que entenguin que són el principal subjecte de la història, sinó que al llarg de tota la seva vida adulta, actuïn com a protagonistes. Tothom sembla molt orgullós de la seva individualitat però és tremendament escèptic amb la dels altres. El concepte de culpa no és propi, sinó recau en el proïsme; sia persona, animal o cosa, persona física o jurídica, Estat o nació, religió o contrareligió, raça, gènere, edat... no tenen cap sentit, només és útil la riquesa per dividir els humans. O se suprimeix la riquesa o es fa equitativa. O ets una persona normal o ets d’esquerres.
15. Andrés Lofiego. No pasar. 98 pàgs. Llibre de fotografies que explica les ocupacions a l’Argentina del corralito. Molt seriós. La meva filla i jo mateix em estat en aquell país, però ella ha treballat i coneix de l’aprop la realitat del populisme llatinoamericà. La classe obrera pren directament la iniciativa, per sort van tenir abans de 1976 els montoneros i són gent llegida que desconfia dels sàtrapes de l’exfeixisme peronista (Perón amb Eissenhower i Nixon foren grans amics del Genocida) o del liberalisme radical d’Alfonsin. Les fàbriques s’ocupen i ja està, aquí no s’arriba a tant, els pijos dels ocupes no passen de reivindicar un dret elemental, el del dormir, s’ha de controlar el més sagrat, el de treballar i posseir el treball. La nit bona la vaig passar en part en una fàbrica ocupada de la Zona Franca, confio en que se’n adonin els treballadors de que no solament no cal el empresari, sinó què a més és aquest, un obstacle per al progrés. I si no que visitin la tomba de Marx, és l’únic pelegrinatge en sentit quasi religiós que hi fet. Em sentiria ridícul a Roma, Llorda, Fàtima, Santiago o Montserrat. Hi ha un bon llibre col·lectiu sobre Barcelona que jo vaig regalar a dos argentins als que els hi vaig fer una curta ruta anarquista: La Barcelona oculta.
16. Fèlix de Azúa. Historia de un idiota contada por él mismo. 126 pàgs. Lamentable exercici narcicista, pseudonietzschià i pretesament demolidor contra el gènere humà en forma de novel·la avorrida i ensopida.
17. Francisco de Sousa. Introducción a la historia de la indumentaria en España. 492 pàgs. A l’estiu per preparar classes que després no he hi fet, una prova més que si vas al mercat lliure et pots quedar amb un munt d’hores de treball inútil i sense pagar. La persona que fa les meves classes de història de la moda l’havia substituït durant dos cursos, l’empresa no ha volgut prescindir del tot dels meus serveis però faig una cosa que no té res a veure i a més no la tinc actualitzada. O jo he treballat més del compte i a més sense cobrar o l’empresari ha volgut repartir un pastís. Què hi farem, cercaré altres fonts complementàries més productives, sense descuidar evidentment aquesta llaminadura. El llibre no és dolent i metodològicament separa el vestit diguem històric del popular, eclesiàstic i militar. Confirma allò que l'estètica és més producte de la ridícula dona del P.J. Ramírez que no pas de l'home del carrer. Tinc un munt de presentacions en diapositives que resumeixen part de l'obra: a més en llengua espanyola. Si hi ha algú, a banda del propi Sousa que l'interessi que me'l demani al jma2014@gmail.com.
18. Nikos Kazantzakis. La última tentación. 560 pàgs. L’Scorsesse em va fer una pel·lícula que no he visionat. Aquesta novel·la és va de la vida de Crist, el millor el final on ja una mena de joc oníric entre la Magdalena i aquell, molt millor que el ximple del Brown fa en el Codi da Vinci. Kakantzakis ni de bon tros és tan genial com Saramago quan toca el tema. Són prescindibles unes 500 pàgines, quasi res, tot i que l’autor ens vol fer creure que va patir una transformació mística a l’estil de Teresa de Jesús o Joan de la Creu quan ficcionava quelcom que ja és quasi segur, sembla, que mai no va existir, el mateix Jesús.
19. Pasternak, Boris L. El doctor Jivago. 632 pàgs. Té alguna escena memorable que s’acosta a Dostoievski més que a Tolstoi, però aquí s’acaba tot. Masses pàgines per a tant de dubte d’un metge. El film i la música són embafadors. No han aguantat el pas del temps: carrinclons tots plegats.
20. Sienkiewick, E. Quo Vadis? 366 pàgs. La mania per la novel·la història pot dur a l’esquizofrènia quan es tracta d’històries d’amor en una Roma excessivament maniquea, que un hom ensuma molt falsa. També com en el cas de l’anterior aquesta novel·la fa olor a resclosit.
21. John Lynch. Monarquía e Imperio. 480 pàgs. Volum d’història que venia el diari El País, el número onze d’una Història d’Espanya impossible, com totes. La col·lecció té molts números i em vaig prometre quedar-me els més recents, però ja he perdut el compte. D’aquí un temps estaran a peu de saldo a la llibreria Aura del carrer Gran de Barcelona. Lynch creu que Carles V volia ser absolut, no segueix Vicens Vives quan va deixar ben clar que els hasbsburg són preeminencials, mentre que els borbons absoluts, en el cas espanyol, aprenents de dèspotes il·lustrats. El darrer, Juan Carlos I ni això, quan fa callar de males maneres al president d’una república suposadament germana de les glòries colonials dels castellans. És curiós que es comenci una història amb el Renaixement, amb això si que van estar de sort els futurs espanyols, però ho van desaprofitar: controlant la impremta i la dissidència catòlica, oblidant-se dels turcs i de rematar aborígens, expulsar jueus i moriscs, haguessin pogut arribar fins el 2008 amb una certa dignitat. Què hi farem! La cosa no dóna més de si: s’han de conformar amb colonitzar als catalans que tenen ven a l’aprop i inclús tenen frontera comú a València. Perquè els aragonesos no són espanyols, seran europeus ludopates amb els deliris de grandesa del faraó Marcel·li Iglesias que els hi vol muntar un Las Vegas als Monegros. Hi ha una carta molt assenyada d’una dona per internet que té tota la meva simpatia, reconec que em va tranquil·litzar, tinc manta de vegades una natura càndida i encara confio en el sindicat del crim que mica en mica teixeix la taràntula de la socialdemocràcia i en general tota la caterva dels polítics i empresaris com el Lara que ens vol fer creure que el Cercle d'Economia és un fòrum d'opinió, quan només hi figuren economistes, o la patronal catalana que vol intervenir en educació quan de mena és mal educada i només pagada de si mateixa, garrepa i cobard, com la burgesia en general, què no té pàtria, només cèntims i mala consciència. Un empresari que no genera llocs de treball és un inútil, i si el seu sóu és més d'un 10% del del seu conserge, a més és un bandit. I si no penseu el mateix no cal que llegiu a Marx, podeu ser esclaus tota la vida.
22. Amado, Jorge. La desaparición de la santa. 368 pàgs. Los ásperos tiempos, Gabriela, clavo i canela eren els precedents d’una lectura que s’ha fet pesada tot i que força colorista, com tota la ficció llatinoamericana, tot i així no compensa, el giny que fa el comunista Amado fent sortir un falangista cretí: tots ho són, fins i tot els exfalangistes. També ridiculitza l’Església, cosa bastant demodé: fer cas una institució decorativa i sense influència real més que sobre mainada i algun atàvic nostàlgic de la divinitat més corpulenta, tampoc no té cap mèrit. Avui en dia al capellà no li queda ni el recurs de ser jesuïta, hi ha massa saviesa –encara que mal repartida- pel món, com per fer cas a aquells que es preparen per la mort, quan el drama, i manta de vegades, la tragèdia, són els protagonistes i viuen, viuen.
Vint-i-dos llibres
Què deixen un panorama desolador com el mateix 2007: ni ha caigut la monarquia, ni els catalans tenim un Estat, ens volen fer creure que l’ETA preocupa a algú més que a uns policies despistats que feien turisme –em penso- al sud de l’Estat gal. La gent es pensa que Polònia, el programa d’humor de TV3 és la interpretació més científica d’aquells que serveixen al Capital per a què ens pensem que tenim llibertat d’expressió. La Fira de Frankfurt ha deixat un panorama sense calés, només cal veure les exposicions, teatre i esdeveniments culturals: ens volen fer creure que el circ és art i no divertiment per a canalla. I sobre les infraestructures només cal viatjar a Madrid, no hi ha color, nosaltres som una pel·lícula de Alfredo Landa i ells el Blade Runner per esmentar les antípodes. Jo no tinc vergonya per dir que una cosa ben natural com la mar pot embellir una ciutat. Com afirmava Vicens Vives (jo soc més aviat de la corda del Pierre Vilar i del Josep Fontana, del Hobsbawm...) quan historiava els trastàmares: 'no és culpa dels castellans ocupar-nos, la responsabilitat és nostre de ser uns vençuts'. Visca Andorra i llàstima de no haver nascut a Gibraltar, com a mínim sabria anglès, què m’està costant tant d’estudiar, camí dels 54 anys, clar, la culpa és del Genocida que em va fer estudiar francès, quan ell no va acabar ni el batxillerat.
Què deixen un panorama desolador com el mateix 2007: ni ha caigut la monarquia, ni els catalans tenim un Estat, ens volen fer creure que l’ETA preocupa a algú més que a uns policies despistats que feien turisme –em penso- al sud de l’Estat gal. La gent es pensa que Polònia, el programa d’humor de TV3 és la interpretació més científica d’aquells que serveixen al Capital per a què ens pensem que tenim llibertat d’expressió. La Fira de Frankfurt ha deixat un panorama sense calés, només cal veure les exposicions, teatre i esdeveniments culturals: ens volen fer creure que el circ és art i no divertiment per a canalla. I sobre les infraestructures només cal viatjar a Madrid, no hi ha color, nosaltres som una pel·lícula de Alfredo Landa i ells el Blade Runner per esmentar les antípodes. Jo no tinc vergonya per dir que una cosa ben natural com la mar pot embellir una ciutat. Com afirmava Vicens Vives (jo soc més aviat de la corda del Pierre Vilar i del Josep Fontana, del Hobsbawm...) quan historiava els trastàmares: 'no és culpa dels castellans ocupar-nos, la responsabilitat és nostre de ser uns vençuts'. Visca Andorra i llàstima de no haver nascut a Gibraltar, com a mínim sabria anglès, què m’està costant tant d’estudiar, camí dels 54 anys, clar, la culpa és del Genocida que em va fer estudiar francès, quan ell no va acabar ni el batxillerat.
Em quedo amb la Renault i el Chomsky, miraré de trobar-ne una foto, i si Sant Google m’ho permet us la penjaré, perquè ben segur: ¿a qui l’interessa un home que només llegeix 22 llibres a l’any i només s’ho passa bé amb dos? Millors anys vindran.
